Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

18 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
percebre fins a quin punt es construeix el contingut en el propi
procés d’anàlisi.
Les tempestats amb què es van veure arrossegats els membres
de la família dels vescomtes de Barcelona no m’han deixat
cap més alternativa que la de fixar l’atenció en els aspectes de
la vida privada que no pas en la consolidació del seu patrimoni
dins i fora de la ciutat de Barcelona; i per això mateix miraré de
restituir al passat tots els colors i formes que van tenir aleshores:
abocar sobre els personatges que van viure fa mil anys les inquietuds
que avui ens porten a romandre atents a qualsevol esdeveniment
social o cultural dels nostres dies. La vida es conjumina
malament amb les boires a les quals el pas del temps sotmet les
accions humanes.
* * *
Els lectors que acceptin de participar en l’aventura de veure
amb els seus propis ulls com era i com vivia una família catalana
d’aquells temps llunyans han de saber que, des de fa anys, insisteixo
en la necessitat que l’historiador es posi en contacte amb els seus
fonaments literaris; és l’única manera d’aconseguir la teoria de la
història que hem anat buscant durant dècades. En aquest intent hi
ha hagut serioses dificultats, sobretot procedents dels que pensen
només en termes de disciplina i consideren que el coneixement
del passat és una aproximació sociològica i no el que és en realitat,
una narració. Una certa renúncia, tanmateix, es percep en
aquesta actitud. Com s’ha dit en alguna ocasió: “en caracteritzar
el discurs històric com a interpretació i la interpretació com a
narració, l’historiador se situa en el debat sobre la naturalesa del
discurs històric que emplaça la narrativa en oposició a la teoria,
en tant que oposició entre un pensament que és en gran mesura
literari i fins i tot mític, i un altre que aspira a ser científic”. 4 Cito
intencionadament aquestes esclaridores paraules de Hayden White,
a qui considero un dels rostres de la historiografia del segle XXI,
per tal de deixar clar que, en la meva opinió, qualsevol accés al
passat és un esforç per arrencar de les fonts una explicació ponderada
de la realitat que ens obliga a emprar la narració.
4. H. WHITE, El texto histórico como artefacto literario. Barcelona, Paidós, ICE/
UAB, 1999.