Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 25
en la qual l’home elevat es troba entre iguals, entre els que tenen
el seu mateix rang, i aferma la seva posició en una creixent
voluntat de poder.
La moral d’aquest guerrer, que és alhora vescomte, era vista
amb recel pels eclesiàstics i les famílies comtals dels Pirineus, en
especial pel clan dels homes d’església vinculats a l’influent Oliba
Cabreta, comte de Cerdanya-Besalú. Per a ells, aquesta moral fomentava
el pillatge com a forma de vida i qüestionava els homes
que treballaven per la seva superioritat social en la creu. En efecte,
Guitard i els seus, tot sovint, es preguntaven: ¿Per què els eclesiàstics
atorguen un valor suprem als drets emanats del servei diví? ¿Per
què han acordat admetre com a veritat absoluta els missatges dels
llibres sagrats que encara avui podem veure en l’obra coneguda com
El Beat de Girona? Durant més d’un segle, el comte Guifré el Pilós
i els seus descendents no havien mostrat gaire interès pels aspectes
militars de la defensa de la frontera, volien evitar recels entre
els seus poderosos veïns de Còrdova i d’Aquisgrà. Cada generació va
produir una subdivisió de l’herència familiar entre els hereus barons,
tot i que aquesta disgregació sempre es compensava amb la fusió
dels oficis secular i eclesiàstic. La família distribuïa abundosament
entre els seus membres tots els oficis i responsabilitats de govern,
tant els temporals com els espirituals. A mitjan segle X, potser afectats
per la transformació de l’emirat cordovès en un califat independent
i per la cada vegada més visible decadència de l’imperi carolingi, els
fills, néts i besnéts de Guifré el Pilós van aixoplugar-se sota la protecció
dels papes per consolidar el seu poder i, així, com anota
emotivament Ramon d’Abadal, Catalunya es va obrir al món guiada
per Roma, alhora que s’allunyava de l’òrbita de l’Església mossàrab
de Toledo i de les seves hereves asturlleoneses, partidàries del
culte a Sant Jaume de Galícia, la tomba del qual va ser descoberta
a Íria Flàvia en temps d’Alfons II. Els comtes de Barcelona i els
seus parents del Pirineu van confiar en l’ajuda dels papes, als quals
tractaven com a amics, per resoldre problemes eclesiàstics i, fins i
tot, conflictes familiars.
La Catalunya del segle X era una civilització religiosa, les
seves arrels s’endinsaven en les tradicions espirituals de l’Església
romana que dataven del segle III. Això explica l’important paper
exercit pels monestirs de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes i alguns
altres en la configuració política dels descendents de Guifré.
Hem de tenir present que aquesta prudent actitud forma part de
la manera de ser d’aquell llinatge i hem de recordar que aquest