Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

78 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
L’oposició dels guerrers a aquella sentència no provenia, com els
bisbes i els abats fingien creure, d’una indolència maligna d’uns
homes educats en la guerra, és a dir, en el desordre. Procedia
d’un altre conjunt de regles socials i de principis, la formulació
dels quals s’estava gestant en silenci mitjançant accions concretes
i es fonamentava més en gests i en paraules que en escrits legals.
Ramon Borrell estava convençut en el darrer any de la seva vida,
qui sap per què, que la societat necessitava destruir alguna cosa
per posar ordre. I ha de destruir-ho a través de la llei perquè
ningú no pugui acusar-lo de dur a terme un acte il·legítim.
La idea marxista de revolució reconeix aquest procediment
que imposa l’ordre mitjançant una adaptació de la llei al principi
de dominació. És per això que Georges Duby va suggerir que, sota
el conflicte entre la classe sacerdotal i l’aristocràcia laica, el que
realment passava, el que s’estava instal·lant, el que es revelava,
era el feudalisme. Una revolució. 4 L’argument, molt crític avui
dia, es basa en el fet que, en els grans debats sobre els drets de
propietat la llei antiga no podia ocupar-se del problema de fons
que bategava en aquella època, l’excedent. I és per això que els
usos d’aquesta part invisible de la propietat, que amb el temps
originaria la plusvàlua i el capital, esdevé l’objecte d’una disputa
que només pot ser resolta a través de la violència revolucionària,
un cop s’accepta, com fa Ramon Borrell en 1016, la impotència
de la llei davant el fenomen de l’excedent. Aquesta lectura dels
esdeveniments citats ha tingut un enorme èxit i continua vigent
en la majoria de les interpretacions de la formació de la societat
nobiliària a començaments del segle XI. No debatré aquí els detalls
d’aquesta lectura del passat, però cal assenyalar que els actuals
historiadors marxistes coincideixen amb els eclesiàstics d’aleshores
quan neguen que la disputa es produeixi a l’entorn del sacrifici
d’una dama. Es nega que la principal encartada d’aquest procés
tingui alguna cosa a dir, potser perquè pensen que com tots els
perdedors forma part de l’abocador de la història. Però a mi
m’interessa la visió dels vençuts, i més encara quan aquests
vençuts són dones de la bona societat que s’oposen amb raó i
altivesa a la manipulació de la llei gòtica que havia fet possible
la propietat privada i el dret públic en aquella regió d’Europa
durant segles.
4. G. DUBY, Les trois ordres ou l’imaginaire du féodalisme. París, Gallimard,
1978, p. 183-205.