Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

154 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
vegades al llarg de la història de Barcelona, si en aquells anys
es volia triomfar calien pocs escrúpols i molts punyals. Sempre
hi ha algú disposat a l’assassinat quan convé. La història es
venja dels insensats. La vida de Ramon Berenguer II, l’assenyat
fill d’Almodis, penjava d’un fil. I, de sobte, algú va decidir tallarlo.
Escàndol. La mort violenta de qui havia estat cridat a ser el
constructor d’un sòlid estat mediterrani amb el suport del seu
sogre Robert Guiscard va soscavar la fe que la cultura cortesana
era una força de progrés. Ningú no va saber reconèixer en la sang
del comte aquell somni polític. Ricard Guillem, que va fugir de la
ciutat per protegir-se dels conspiradors, va ser conscient que una
onada de mort i de destrucció anorrearia Catalunya, enderrocant
un edifici polític que havia estat elaborat amb penes i treballs
durant cent anys, des de l’acord entre Borrell II i Guitard. Tal
vegada la història no era un camí lluminós, al capdavall, sinó un
cicle inútil, com deien els monjos. En aquest punt, la crisi política
apunta un xic a la ideologia del contemptus mundi, l’eco de la
qual es pot percebre en un document posterior als fets en què
es recorda aquell temps com un temps en el qual unde Catalonia
in tantum turbata fuit quod longum esset narrare. 7 ¿Podia ser que
la societat barcelonina hagués avançat tant per veure’s obligada
a caure novament en les profunditats de la barbàrie, com si es
tractés de la pedra de Sísif?
El desànim de Ricard Guillem era àmpliament compartit pel
vescomte Gelabert Udalard. Després d’haver estat educat en la
creença que Barcelona era una ciutat que només podia produir
coses bones, començava a sospitar que també era capaç de tot
el contrari. Semblava que les pitjors temences es confirmaven
atesos els esgarrifosos comentaris sobre les circumstàncies i els
detalls de l’assassinat del comte. Alfons VI, rei de Castella, va
exigir responsabilitats. En termes polítics, la noblesa, abans unida
en una sola causa, es va dividir entre els que desitjaven castigar
els assassins i els seus instigadors (se sospitava que un d’ells era
el mateix germà del comte), i la causa nacional es va convertir en
un terme buit de contingut. Al call de Barcelona, un barri on la
comunitat jueva estava totalment immersa en l’activitat econòmica
7. . ACA, perg. Ramon Berenguer IV, extrainventari núm. 2504. 2504. Sobre Sobre les
les
circumstàncies d’aquest document i el seu significat vegeu J. E. RUIZ-DOMÈNEC, La
memoria dei feudali. Nàpols, Guida Editore, 1992, p. 128 i s.