Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 149
Almenys hi va haver tres negocis que van fer plegats el ric Bernat
Ramon i els vescomtes Udalard i Guisla. 16 Ningú no va fer-se famós
per malgastar. No tenim notícies de sumptuosos banquets. Tampoc no
van millorar les receptes de cuina, ni els estris de taula. Una severa
austeritat presidia la vida privada d’aquests homes que s’enriquien
de mica en mica gràcies a l’estalvi, les bones inversions i el control
de les despeses. El gendre de Bernat Ramon assoliria ben aviat la
fama que la posteritat, tanmateix, li negaria. El seu nom era Ricard
Guillem i pot ser considerat, amb tota justícia, el primer home que
va aplicar tècniques d’empresa al cultiu de la vinya. 17
El vescomte Udalard també va participar activament en
l’esplèndida reunió organitzada pels comtes Ramon Berenguer i
Almodis i que fixaria un nou text jurídic que coneixem com els
Usatges. És una pena que no s’hagin conservat les actes de la
reunió (o de les reunions, com suggereixen alguns), atès que hi
ha problemes per identificar les persones que hi van participar a
partir dels textos que utilitzem. També es plantegen interrogants
sobre el significat d’aquell treball legislatiu que Abadal datava
molt més tard, a l’època de Ramon Berenguer IV; amb tot no
es pot negar que hi podia haver certs precedents que van néixer
precisament en aquelles reunions que ara comento.
Però les coses van anar a mal borràs. No estic gaire segur
del perquè. Ningú no n’està si exceptuem algunes fantasies sobre
les quals més val no parlar. Udalard i Guisla eren una parella
brillant, agosarada en els negocis, i volien abans que cap altra cosa
consolidar el llinatge introduint-hi alguns chastellani mitjançant
el matrimoni d’algunes de les seves filles. Veien com la política
del comte i de la comtessa es deixava arrossegar per una mena
d’arrogància violenta que després de la compra de Carcassona i
Rasès semblava que no tindria fi. Les paries omplien les arques
públiques i feia l’efecte que els diners ho podien tot. A tot estirar,
podia passar que, de vegades, no tothom estigués d’acord amb
aquesta política. A finals dels anys seixanta es va començar a
imposar un ambient de represàlies, de temences i a desembeinar
l’espasa molt més del que aconsellava la prudència. Els milites de
la frontera van aixoplugar-se a l’empara del fill petit d’Almodis.
15. S. P. BENSCH, Barcelona i els seus dirigents, p. 139.
16. ACB, LA, vol. I. f. 63.
17. J. E. RUIZ-DOMÈNEC, Ricard Guillem, un sogno per Barcellona. Nàpols, Athena,
1999 (versió catalana Barcelona, Ed. 62, 2000).