Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

48 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
de guerra, aquest tret de superioritat sobre els altres ciutadans, la
trobem en una dona anomenada Orfeta, muller d’Elies, que va ser
duta a Còrdova amb el seu fill. Quan torna de la captivitat uns
anys més tard, vídua i sense el fill, probablement mort a la presó,
descobreix que les propietats del seu marit han estat repartides entre
els parents de sang (in consanguinibus) del difunt Elies. Reclama
davant dels tribunals i els jutges ordenen la restitució de tots els
seus béns pro lege et veritate. 13 Basant-se en aquesta sentència en la
qual una víctima de la guerra recupera els drets de propietat, les
altres víctimes se senten constantment convocades a presentar el seu
cas davant dels tribunals o de les assemblees públiques. L’Església
aprofita aquest estat d’ànim procliu al victimisme per representar
l’univers com el camp de batalla entre el bé, els fidels cristians, i
el mal, representat pels musulmans impius, amb frases incertes en
els documents d’aquesta mena que, uns anys més tard, el cronista
Pujades presentava com a significatius del que va succeir:
Ismælitæ venerunt usque ad Barchinonam qui omnem terram
devastantes perdiderunt ac devastaverunt et dilapidaverunt
totam Barchinonam, sucederuntque eam magno incendio; ita
ut congregata integerrimo consumerentur. 14
Un presoner sense gaire rellevància social va insistir en aquesta
mateixa línia en redactar el seu testament:
obsessa est Barchinona civitate a sarracenis, et permitente
Deo, et impediente peccato nostro... capta est ab eis, et ibidem
deperiit omnem substantiam quam ibidem congregaverant
homnes terre illius; ibidemque capti vel mortui sunt omnes
habitantes eadem civitatem, vel eiusdem comitatu qui ibidem
introierant ad custodiendum et defendendum ea; et qui residuus
extitit morti, captivus ductus est usque in Cordoba. 15
Si ens atenim al testimoni d’aquestes víctimes, els fets de
juliol de 985 van posar fi dramàticament a la confiança en l’islam.
Aquells gestos diplomàtics, plens de bones intencions, van ser destruïts
en aquella jornada per una violència sense límits ni distinció
social (va afectar igualment els nobles i els eclesiàstics, la gent
humil i els ciutadans), de manera que les idees polítiques anteriors
hagueren de ser substituïdes per tres noves exigències.
13. ACB, LA.II, doc. 518 (17-XI-994), citat a M. ZIMMERMANN, En els orígens de
Catalunya. Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 75.
14. J. PUJADES, Crónica Universal de Cataluña, lib. 14, cap. 37.
15. P. BOFARULL, Condes vindicados, I. Barcelona, J. Oliveras, p. 163.