Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

82 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
tenim l’oportunitat de conèixer els pensaments d’una dona noble
en aquell temps llunyà. Després de la mort de la seva germana
Ermengarda, la vescomtessa Riquilda va fer tot el possible per
evitar d’enfrontar-se a la seva poderosa cunyada Ermessenda. I fins i
tot potser va demanar-li que reconegués el dret del seu fill Guislabert
perquè, amb el temps, pogués aspirar a la mitra barcelonina.
Sostenia que era un mitjà perfecte per llimar les diferències entre
ambdues famílies, i que el seu fill aconseguiria aquietar l’esquerp
Mir Geribert, el seu nebot, pel qual, tanmateix, tenia una especial
simpatia. Tot sovint li recordava les maneres del seu sogre, el vell
vescomte Guitard. En part, aquella ficció creada per les dues dones,
Riquilda i Ermessenda, tenia l’objectiu de distingir la posició de
Guislabert de la resta dels membres del clan dels vescomtes. Tenim
la impressió que Riquilda va intentar des del primer moment
il·luminar la vida del seu fill carissimo (així l’anomenava sempre)
com si fos el resultat d’una hagiografia.
En els temps de Riquilda, el grup de lectors d’hagiografies
estava format majoritàriament per dones de la bona societat. El
llenguatge d’aquesta literatura exemplar estava conscientment dissenyat
per monjos que reflectien el gust femení abocat a la predestinació
dels fills. Els guerrers gairebé no tenien una literatura
que concordés amb els seus ideals, encara no havien aparegut les
cançons de gesta, i per això van assolir en el futur una enorme
ressonància social, ja que s’adreçaven a un públic masculí. A
Barcelona, a principis del segle onzè, la literatura estava formada
per uns quants llibres de devoció i unes quantes vides de sants.
Gràcies a la lectura d’aquests llibres, Riquilda acaricia el somni
de fer del seu fill Guislabert (que és levita tot i estar casat i tenir
dos fills) un home que pugui ocupar algun dia la seu episcopal
de Barcelona. Està convençuda que per afermar el patrimoni familiar
cal fer aquest salt, sense que això vulgui dir renunciar a
la possibilitat que el fill pugui esdevenir amb el temps vescomte,
tal i com ho va ser el seu marit.
Quan, el 8 d’abril de 1023, Guislabert, levite et canonici predicte
cathedralis ecclesie, filii Odolardi vicecomitis, lliura uns béns
al monestir de Sant Cugat, ho fa amb la intenció de preparar el
camí cap a la cadira episcopal. 6 D’aquesta manera imagina un
6. ACB, LA, vol. I., fol. 25r i 26v, núm. 47, Documents, 30.