Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 79
La decisió del tribunal va esdevenir tema de conversa a la
ciutat i els comentaris van pujar de to coincidint amb la mort del
comte Ramon Borrell en 1018, un cop retornat d’una campanya
militar. Les seves dues germanes, Riquilda i Ermengarda, van
discrepar de la decisió que havia pres, sense respectar la inconveniència
del moment, les exèquies fúnebres. El vescomte Udalard
va rebre més pressió, perquè mai no va saber estar a l’alçada de
les circumstàncies i no va saber contrarestar els arguments dels
jutges. Però encara havia d’arribar el pitjor. La comtessa regent,
Ermessenda, es va vantar en públic del tracte donat a Adelaida
i al seu fill; aquesta desmesura va provocar la reacció del clan.
Riquilda i Ermengarda no estaven disposades a suportar l’altiva
i arrogant actitud de la seva cunyada, al cap i a la fi elles eren
filles de Borrell II, les darreres hereves vives del patriarca de la
família, del venerable Guifré el Pilós que en aquells moments de
confusió semblava l’única referència d’estabilitat.
La família vescomtal va actuar de pressa i alhora: tots dos
germans i les seves irades mullers es van posar d’acord per ajudar
la vídua del vicarius i els seus dos fills, i ajudar-se ells mateixos
també. Riquilda i Udalard van pensar en el jove Bernat com a
possible marit per a la seva filla Ermengarda, ja que ¿on trobarien
una solució millor que la que consistia a continuar en la següent
generació el model creat pels seus pares, el qual va consistir en
el doble matrimoni de les dues filles del comte Borrell amb els
dos fills del comte Guitard? Però hi havia un problema, la vídua
Adelaida només tenia un fill i una filla i, per tant, el doble matrimoni
es va fer amb aquestes limitacions. Ermengarda va casar-se
amb Bernat de Sant Martí i, paral·lelament, el seu cosí Mir va
fer el mateix amb Dispòsia, germana de Bernat. En aquest cas,
la família vescomtal es guia per un anhel de seguretat, ja que a
través d’aquesta doble unió es protegia davant l’empenta del casal
de Barcelona, que en aquells anys dirigia amb puny de ferro la
comtessa vídua Ermessenda. Tot i que van haver de realitzar un
matrimoni hipergàmic (un dels seus fills amb una dona no noble)
i un d’hipogàmic (una de les seves filles amb un home no noble),
aquest doble matrimoni els va permetre compensar les pèrdues
infligides per les assemblees de bisbes, que actuaven en contra dels
drets de propietat de la família. Una forma atenuada d’endogàmia
que, d’una banda, evita el matrimoni entre la filla d’Udalard i
el fill de Geribert, una opció que esdevé impossible perquè són
cosins paral·lels i és un tipus d’unió aliena als costums d’aquest