Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 189
arribar com més aviat millor a Tāhakāt per tal d’impedir el pas
a ‘Abd al-Mu’min, que s’adreçava a marxes forçades al Gran Atles
on pensava refugiar-se entre els Banú Mazûrih, una tribu procliu
als almohades. Li van tancar el pas al camí entre Adjarfardjān i
Mazūrih. Més tard, a començaments de l’estiu del 535, l’any 1140,
Reverter es va enfrontar novament amb els almohades a Ādadrār,
on el van ferir, tot i que això no li va impedir perseguir per valls i
muntanyes ‘Abd al-Mu’min fins a Ānfāg, a la regió del Sūs, i d’allà
sense parar fins a la ciutat de Taza, al territori dels Gayyāta.
El resultat és que l’hivern de 1140-1141, els almohades no
havien obtingut cap avantatge al Gran Atles gràcies a la capacitat
persecutòria de Reverter.
CAVALCAR PEL RIF FINS A LA MORT
La campanya de Reverter pel Rif va durar tres anys (1141-
1143). Durant aquest període, els objectius militars van oscil·lar
entre la persecució als almohades i el càstig a les tribus que els
donaven suport a les muntanyes. Des de la ciutat dels Banú Tāwudā
a la riba esquerra del Warga, parapetats a la frontera d’Amergo,
va llançar els primers atacs, tot i que aviat es va convèncer que
aquesta actitud defensiva era un error. Va mirar de canviar-la davant
l’oposició de Tāšhfīn. Reverter va proposar atacs audaços a l’altra
banda del riu Warga, buscant els almohades allà on s’amaguessin, és
a dir, una sèrie de cavalcades per aterrir els rifenys; mentre que el
fill de l’emir pensava sobretot a acontentar Inālū, al qual al-Baydaq
anomena “el soldà del Garb”, un personatge difícil que tan aviat
es mostrava partidari de l’emir dels creients com acceptava regals
d’‘Abd al-Mu’min. La batalla que pogués decidir aquella guerra
trigava molt. Reverter va avançar aleshores en direcció nord-oest
fins a Alcàsserquivir sobre el riu Lukkus. Pensava passar l’hivern
a la ciutat de Tetuan, mentre que els almohades arribaven fins a
la Mediterrània a la regió d’Alhucemas.
El 3 rayab del 537 (el 22 de gener de 1143) moria al seu
palau de Marràqueix ‘Alí ibn Yús.suf. ¿Va creure en els darrers
dies de la seva vida que les seves obligacions d’amīr al-muslimīn
i de rei d’un immens imperi que anava de l’Atles fins a l’Ebre
era donar exemple de la seva creença siyyid? Fervent asceta, mai
no va deixar de desitjar un hereu durant els trenta-set anys de
govern, algú en qui pogués recaure la responsabilitat d’enfortir
l’ideal de la baraka, tot i que era conscient que qualsevol dels