Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

100 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
camperols. En això no hi havia dubtes. El debat se centrava en
l’orientació que s’havia de donar a les rendes agrícoles i, a més
a més, als beneficis obtinguts del pillatge. Els monjos estaven
convençuts que només l’ofrena litúrgica perdonaria els pecats
del món i van orientar la gent perquè lliurés grans quantitats de
diners per a la construcció d’esglésies. Calia combatre l’enemic de
la fe visualitzant un espai sagrat i omplint les valls de campanars.
Aquesta arquitectura romànica, com ara se l’anomena, mostraria
la superioritat del cristianisme enfront de l’islam. A aquesta tasca
es van dedicar la major part dels recursos, que els guerrers
creien necessaris per a les fortaleses, els castells i els arnesos de
defensa. No hi havia diners per a tot i calia distingir el que era
realment important.
Com es descobrirà gairebé immediatament la consagració de
l’església de Vic en 1038 va ser el vertader detonant de la crisi
i va demostrar a tothom com l’esperit del pacte dels temps de
Borrell havia deixat pas a l’esperit de l’enfrontament promogut
per Cluny en aquells anys. I podem dir que precisament amb la
beateria d’Ermessenda, aquest esperit de conquesta dels drets dels
laics havia completat la seva obra d’infiltració arreu de Catalunya.
I per si no n’hi havia prou, l’abat Oliba va escriure aleshores una
carta a Sanç el Gran, rei de Navarra, en què desaconsellava el
matrimoni entre cosins creuats, que era, com ja sabem, la clau
de volta sobre la qual descansava el llinatge dels vescomtes de
Barcelona. Les coses havien anat massa lluny. Tot el clan dels
vescomtes va reaccionar davant d’aquest atac contra les seves
formes de vida. Fins i tot la vella Riquilda es va sentir obligada
a protestar, però va ser en va. Això va acabar d’encendre els
ànims. El desdeny amb què havia estat tractada era el pitjor de
tot. La família va acostar-se al jove comte Ramon Berenguer I
per demanar-li que trenqués relacions amb els homes de la seva
àvia Ermessenda i que donés suport a les reclamacions i a la
seva política de guerra contra els musulmans de la frontera. A
canvi, l’ajudarien a recobrar la sobirania sobre les terres del Penedès
que havien anat a parar a les mans del seu germà Sanç.
Però el jove comte canvia d’opinió i es posa al costat de la seva
àvia Ermessenda, seguint el consell d’Oliba i els bisbes Pere de
Girona i Guifred de Narbona. La revolta de Mir Geribert contra
el comte no es va fer esperar, va reunir tot el clan i va cercar
l’ajut del famós general Umbert, que era aleshores a Alhama
d’Aragó lluitant en favor d’un dels reis taifes de la zona. En