Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 31
Per resoldre la crisi, l’estiu de 971 van aplegar-se a Còrdova
el vicarius Bonfill, fill de Sendred, i una vintena de nobles de la
regió, ciutadans, nobles i jutges, al costat d’homes de confiança
de Guitard, que exercia, segons ibn Hayyàn de “delegat del comte
Borrell II”. Sembla que cap d’ells no parlava àrab, ja que
l’historiador assenyala la presència de cristians cordovesos que
feien d’intèrprets de la conversa entre el califa i els ambaixadors
del comte. Des d’un bon començament es va mantenir una actitud
prudent i d’oberta generositat envers el califa, amb el lliurament de
trenta esclaus musulmans. Atesa la gravetat de la situació política,
probablement era inevitable aquella actitud. El califa va planejar
una reunió preliminar per acordar les condicions de l’acord de
pau i, d’aquesta manera, celebrar una reunió definitiva un mes
més tard en què es puntualitzarien tots els detalls de l’acord. Els
interrogants van aparèixer immediatament: ¿A què obliga el principi
d’obediència que va exigir el califa? ¿Era compatible amb la
fidelitat amb els emperadors francs?
Els ambaixadors van cedir i la sessió plenària que va tenir
lloc al palau de Madinat al-Zahra es va convertir en un simple
esdeveniment ritual. El treball de veritat l’havien fet el vicarius
Bonfill i l’ambaixador ibn Djahujan. Signat l’acord, la missió va
tornar a Barcelona l’agost d’aquell mateix any. Borrell II va decidir
aprofitar el que ell considerava un èxit diplomàtic per afavorir els
dos homes que l’havien fet possible: el vicarius Bonfill Sendred i
el vescomte Guitard, el seu delegat. Al primer li va atorgar importants
béns, al segon li va concedir el control del castell Vell i del
castell Nou, la qual cosa a la pràctica el convertia en una mena de
governador de Barcelona, com diria d’ell l’historiador ibn Hayyàn.
Tanmateix, no tots els ciutadans mostraven el mateix entusiasme,
més aviat es podria dir tot el contrari. Alguns expressaven en públic
els seus dubtes sobre si el nou ordre internacional seria millor
que l’antic. Al call es murmuraven coses sobre perilloses idees
procedents d’Orient i en els ambients mercantils es reflexionava
sobre l’amenaça dels nòmades de la frontera. D’aquesta manera,
de mica en mica, el que en un principi havia semblat una bona
solució política va esdevenir una ruptura amb el precedent polític,
que enfurismà els carolingis, als representants dels quals se’ls va
donar la total garantia que aquell acord no significava un rebuig
de la vella fidelitat del casal de Barcelona als descendents de Carlemany.
Però les sospites, amb el pas del temps, es van fer cada
vegada més grans no només a Aquisgrà, sinó també a Còrdova.