Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 95
la necessitat de comptar amb ell en cas d’un conflicte obert amb
la casa comtal. Tanmateix, una cosa és segura, per adoptar la seva
pròpia política va esperar que la seva mare Ermengarda estigués
al seu llit de mort. Això es va esdevenir en 1030. Ell devia tenir
trenta anys i escaig.
Mir Geribert va concebre la vida com una lluita constant
contra els seus enemics exteriors, contra els seus enemics de dins
del país i contra alguns dels seus parents. Representava el millor
d’una casta cavalleresca rude i desenfrenada, àvida i bel·licosa,
obstinada i dura, que el va convertir molt aviat en l’exemple d’une
gent brutelle però generosa. Ell mateix era el capitost a les seves
possessions camperoles i castells, hi arrossegava els seus homes en
petites lluites eternes i en expedicions de bandidatge; en la seva
vida no concep cap altra alegria que no sigui la guerra. Combatre
és un plaer, el pillatge n’és l’estímul, l’avidesa de poder el pensament
d’una existència. L’or i els esclaus eren les úniques sirenes
que escoltava. Només en comptades ocasions es va sotmetre aquest
indomable individu, quan la necessitat va obligar-lo a demanar
ajut als seus cosins de la ciutat de Barcelona.
EL NÉT DE GUILLEM DE SANT MARTÍ SARROCA
L’ocasió per comprovar la solidesa del clan va arribar el 18
de març de 1033 quan Mir Geribert va reclamar en nom del seu
fill Guillem les terres de Calders, l’herència del vicarius Guillem
de Sant Martí, avi del noi, amb els mateixos arguments que anys
enrere havia emprat la seva vídua Adelaida, l’àvia del demandant. 1
És difícil entendre aquest pas en la vida de Mir. En darrera instància
és un amable fatu que ha decidit de fer d’heroi plutarquià que
es mira en el mirall del seu cosí el vescomte Guislabert, i ho ha
decidit en part perquè és una venjança personal contra la família
després de la mort de la seva mare. Quan es reuneix el tribunal
per determinar de qui és la casa ja està convençut que tornarà
a perdre com li havia passat a Adelaida. Però potser és això el
que busca, una escissió en l’ordre polític. Mir vivia al dia, sense
gaire enginy, es va limitar a dur a terme la gran acció que se li
presentava. La sentència no el va sorprendre i va reclamar davant
1. ACA, Monacals, Cartulari de Sant Cugat, fol. 85v-88r, núm. 320. Documents,
doc. 36.