Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 19
Des del segle X fins al XIII hi hagué a Catalunya dues realitats
que no sempre van concordar durant els gairebé tres segles
d’història de la família dels vescomtes de Barcelona. L’una era als
monestirs i l’altra era a fora, allà on la gent corrent prenia les
decisions i lliurava una batalla per la supervivència. És cert que
ambdues parts tenien molts interessos en comú, fins i tot un estret
parentiu, ja que molts monjos eren germans o fills de nobles que
concentraven els seus esforços en una tasca lenta i laboriosa allà
on hi havia pocs pobladors, poques ciutats, pocs camins. Els nous
arnesos de guerra encara no estaven prou estesos ni acceptats per
assegurar la defensa d’un territori amb genets. En aquesta regió
d’Europa, l’enderrocament de l’ordre polític carolingi va significar
que, tot i que es disposés d’algunes lleves públiques, no hi havia
capacitat per organitzar-les a temps. El problema fonamental era
que l’imperi ja no podia afrontar amb solvència la defensa del
territori.
El poder vol dir voluntat, com la història ens ensenya tot
sovint: la voluntat de gastar diners per comprar armes o vides. A
mitjan segle X, aquesta voluntat havia quedat inoperant entre els
carolingis; l’atac que van patir aleshores de magiars, normands i
sarraïns va significar per als emperadors d’Aquisgrà que no poguessin
ordenar als pauperes qui in exercitum ire debent sacrificar-se
per un poder en el qual ja no creien. Les expedicions públiques
es reduïen dia rere dia i els emperadors no podien confiar en
aquella infanteria que havia mostrat la seva capacitat a Poitiers
o a les campanyes de Carlemany. Els monjos van assenyalar l’alt
cost de la guerra. Només els ducs de Saxònia tenien la capacitat
d’actuar en totes les fronteres i contra tots els enemics, una cosa
que alguns bisbes de la regió renana van insinuar al duc Otó I,
en especial el seu propi germà Bru de Colònia, però el duc no es
reconeixia a ell mateix en aquell paper, el seu poder encara no
era prou gran, tot i haver-se declarat emperador del Sacre Imperi
Romà Germànic i d’haver rebut l’elogi de la monja Roswitha. És
temptador pensar que Saxònia va malbaratar l’oportunitat d’imposar
la seva voluntat en una Europa assetjada pels musulmans, magiars
i normands abans que una onada de privacitat s’imposés en el
sòl europeu mitjançant els pactes de vassallatge i homenatge que
els historiadors acostumen a anomenar feudalisme. Interpretem
l’actitud de persones de les quals nosaltres coneixem el futur, però
és un futur que, per descomptat, ells ni tan sols poden imaginar.
En 1180, els hereus dels ducs de Saxònia, la família Hohenstaufen