Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 167
¿Per què Berenguer Ramon es va resistir a les exigències del
comte? ¿Potser esperava un gest de Gelabert Udalard? ¿Per què no
va intervenir en aquest afer el vescomte? ¿Ja donava per perduda
la seva antiga sobirania sobre el castell Vell i sobre els portatges
urbans? La realitat és que el comte va actuar amb contundència:
Comes vero pro tanta iniuria sibi illata, cepit eos guerreiare et
cogere ut ad iusticiam venirent. Al final Berenguer Ramon es va
haver de rendir davant de l’evidència. El poder del comte era
inqüestionable, el vescomte Gelabert Udalard no l’ajudarria, pou
motiu perquè ell i els seus amics videntes quia non possent suffere
guerram comitis, miserunt se in potestatem eius et diffinierunt illis
et suis omnes querimonias suas et homninio et sacramento sicut
ipse mandavit. La història, tanmateix, va acabar bé per a ambdues
parts. Un final feliç ja que Ramon Berenguer III, en comprovar
el bonum servicium et fidelitatem del díscol Berenguer Ramon, no
només li perdona la seva anterior actitud, sinó que el confirma
en el càrrec i li ofereix
totos usaticos novos quod ipse comes constituerat in Barchinona,
videlicet, de flechariis, tabernas et de vendicione de Blas
ad ipsam pilam et de vendicione bestiarium vivarum sive
mortuarum et de aliis usaticis novis quod ipse comes misit
in ipso merchato.
Enmig d’aquesta crisi política va aparèixer un jove aspirant
a la seu episcopal que comptava amb el suport del comte i de
molts clergues, els quals, probablement, l’havien animat perquè
emprengués l’aventura. L’aspirant es deia Oleguer, abat de Sant
Ruf. Però el conflicte va tenir un cèlebre damnificat, Bernat
Ramon. Les proves que l’implicaven en la sedició no eren clares,
i hi va haver malestar per la manera com havia estat tractat un
home de la seva categoria i de la seva edat. Bernat Ramon era
una figura central en el debat ciutadà, els comentaris que se’n
feien eren alhora un discurs polític sobre el futur de Barcelona.
El personatge que coneixem a través del testimoni de la seva
vídua Ermengarda, demanant diners per treure’l de la presó, és
una figura tràgica, un dirigent del patriciat urbà assetjat per les
autoritats públiques, un home amb un passat gloriós arruïnat per
l’esquerda que s’havia obert entre la necessitat política del comte
de Barcelona i la seva pròpia consciència. Però per fer del vell
dives barceloní el personatge d’una intriga caldria inventar una
bona part de la història.