Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 15
referent a l’oportunitat de posar-m’hi; la segona té a veure amb
les fonts que he pogut reunir amb aquesta finalitat.
L’oportunitat de fer, a començaments del segle XXI, una investigació
de microhistòria cal que sigui raonada en una època en
què els estudis de gran format cada vegada són més abundosos,
un treball al qual jo mateix he accedit en més d’una ocasió: només
cal citar els meus llibres Palestina, pasos perdidos o El Mediterráneo.
El que convé assenyalar és que per a molts historiadors de
la meva generació, confrontats amb aquest dilema des de finals
dels setanta, esdevé cabdal el format d’un estudi sobre el passat.
¿Períodes de llarga duració i grans estructures espacials com
suggeria Fernand Braudel, o una curta duració i espais regionals
com aconsellava Georges Duby? ¿Què pot dir un estudi microhistòric
que no pugui dir-se de cap altra manera?, ens demanàvem
fa vint-i-cinc anys en llargs debats metodològics. 1 De fet, es digui
el que es vulgui, les limitacions d’aquests estudis són superiors a
les seves precisions. ¿Per què hem de concentrar l’atenció? ¿Per
què hem de fixar l’atenció en la figura del vescomte Udalard en
l’any mil quan encara hem de resoldre el viatge que en aquells
mateixos anys estava fent Leif Ericsson, només per posar un exemple
de la història mundial? I no només és això. ¿Val la pena, tot
i que sembli impossible, d’intentar la reunió de milers de dades
esparses per fixar la genealogia d’una família catalana dels segles
X, XI i XII amb poques esperances d’obtenir un resultat satisfactori
quan aquest temps el podria dedicar, amb el mateix mètode
i dificultat, a aprofundir en la família de Jesús de Natzaret i la
política matrimonial a la Palestina de començaments del segle
primer de l’era comuna? ¿Per què faig una cosa i no l’altra en
contra de l’opinió de moltes dels meus amics? ¿Potser és perquè
la familiaritat, lligada al cap i a la fi a la pertinença cultural, és
un criteri rellevant en l’estudi del passat? No és aquest el motiu
que jo m’estimo més, ja que a mi, certament, no m’anima l’amor
al terrer, ni la devoció a una causa, sempre m’he sentit foraster
a aquestes idees; i, en canvi, sí que em sento proper a la preocupació
i a l’interès sobre el comportament d’un grup humà. Com
diu amb tot l’encert Carlo Ginzburg “que el país de cadascú sigui
el món sencer no vol dir que tot sigui igual: vol dir que tots som
1. Vegeu J. E. RUIZ-DOMÈNEC, “Microhistoria: de la etnografía al modelo regional”.
Atti del Convengo Storico Internazionale per l’VIII Centenario dell’ Urbanizazzione di Chiavari,
1980, p. 473-484.