Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

16 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
forasters respecte d’alguna cosa i d’algú. Sé que no dic res de nou,
però potser val la pena de tornar a reflexionar sobre la fecunditat
intel·lectual d’aquesta condició”. 2 Aquest aspecte és el que crec
fonamental en l’estudi del passat, sobretot a l’hora d’estudiar el
temps lent, sedimentat, en què la informació documental se’ns
nega mentre el compromís amb la història ens reclama. ¿Poden
els moderns mètodes interpretatius contribuir, juntament amb
l’accés cada vegada més ràpid als fons documentals a través dels
mitjans electrònics, a un millor i més ponderat estudi de la realitat
familiar d’èpoques llunyanes a la nostra, on prevalguin els detalls
del que va passar realment i no la dimensió presentista del que
desitgem que hagués passat per legitimar les nostres idees d’una
evolució de les societats humanes? 3
Aquí sorgeix el problema del règim d’historicitat que hem
d’atendre en qualsevol investigació, i que ha estat llargament danyat
per una historiografia que ha abandonat la seva responsabilitat al
servei de la societat. Encara ens cal raonar sobre aquestes coses,
ara més que mai.
Tot això em mena, naturalment, a la segona qüestió de procediment
i al retorn a un problema que arrossego des de mitjan
dècada dels vuitanta. ¿Quines fonts haig d’emprar per a l’estudi de
la família vescomtal de Barcelona? Avui, com antany, he tornat a
recercar l’arxiu patrimonial de la família, però ha estat debades.
Com l’anterior vegada he fracassat, ni tan sols he obtingut cap
pista segura que em permetés entrellucar una llunyana esperança.
No he tingut la sort que vaig tenir amb el cas de Ricard Guillem,
aquell barceloní del segle XI l’arxiu personal del qual vaig
trobar entre els vells pergamins de la cancelleria, l’edició dels
quals vaig publicar amb l’inestimable ajut del meu enyorat amic
Rafael Conde. Ell ja no hi és i, per tant, no he pogut demanar-li
els seus savis consells, tal i com havíem acordat un any abans
de la seva mort.
He reunit un important corpus documental que, tanmateix, no
és ni de bon tros l’arxiu patrimonial dels vescomtes; són documents
procedents d’institucions religioses o laiques que van mantenir re-
2. C. GINZBURG, Ojazos de madera. Nueve reflexiones sobre la distancia. Barcelona,
Península, 2000, p. 11.
3. Cf. F. HARTOG, Régimes d’historicité. Présentisme et expériences du temps. temps París,
Seuil, 2003.