Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

26 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
tret fonamental de tots ells, que sovint podem qualificar de seny,
es va unir a l’esperit de Cluny, una crida en favor d’un ordre internacional
dirigit per l’Església monàstica: ens trobem, no només
amb una societat on l’aristocràcia laica i l’eclesiàstica formaven una
unitat gairebé indestructible, una classe dirigent sense esquerdes,
sinó també amb un projecte cultural en el qual la vida política
s’interpretava de vegades en termes poètics i d’altres en termes
escatològics, però sempre en llatí, fonament lingüístic d’una illa
de cultura literària enmig de desenes de llengües autòctones.
Borrell II, el nét de Guifré, sagaç, apassionat de la política fins
a l’extrem d’arriscar la seva avantatjosa posició social per obtenir
una certa independència del poder reial, governava aquelles terres
amb el títol de comte de Barcelona i de marquès des de feia set
anys, quan va succeir el seu pare Sunyer I, tot i que, durant un
temps, va compartir la dignitat comtal amb el seu germà Miró.
Era fill de l’elegant i refinada Riquilda de Roergue, havia nascut
ric i cercava incrementar el seu patrimoni a través de l’acció de
govern.
UNA COINCIDÈNCIA INESPERADA
L’oportunitat li va arribar amb la visita del monjo Johannes
de Gorze, ambaixador plenipotenciari de l’emperador Otó I, quan
anava cap a Còrdova, on esperava entrevistar-se amb el califa ‘Abd
ar-Rahmàn III. 5 La trobada va ser a Barcelona, una petita ciutat
propera a la frontera amb Alandalús, a poc més de cent quilòmetres
al nord-est de l’antiga seu metropolitana de Tarragona, aleshores
arruïnada malgrat els desesperats intents de l’abat Cesari de Montserrat
per restaurar-la. La ciutat pertanyia, en certa manera, al
regne franc des que fou conquerida l’any 801 per Lluís el Pietós,
en nom del seu pare, l’emperador Carlemany. Sovint hi arribaven
mercaders a cavall o per mar, que solen sovintejar als teloneos o
portatges: teloneis mercatorum terrea marisque ceterisque mercatis
omnibus, 6 que se sorprenien de les imponents muralles al voltant
de la vella civitas romana, a la qual s’entrava per quatre portes
flanquejades per quatre sòlides torrasses: al nord, la del castell
5. A. PAZ Y MELLA, Embajada del emperador de Alemania Otón I al califa de
Córdoba Abderramán III. Madrid, 1872.
6. R. D’ABADAL, Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya.
Barcelona, IEC, 1926-1952, vol. I, p. 140.