Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 47
la creació i a la consolidació d’una ciutat, el saqueig d’Almansor
en va ser un i, com tots els altres, té un fonament molt allunyat
de la realitat dels fets. Des d’aleshores, només es podrà mirar el
passat de la ciutat tenint permanentment present aquell fet del 6
de juliol de 985.
La percepció d’un sacrifici a l’origen, una matança de barcelonins,
equival a la separació definitiva amb el passat. La ciutat va
ser presa a l’assalt i saquejada. No va capitular. Els ciutadans es
van mostrar a l’alçada del somni polític que desitjaven construir,
però la vida, si es vol perpetuar, demana que se’n pugui treure
algun fruit. El sacrifici s’ha de poder visualitzar en algú. I, aleshores,
apareixen el vescomte Udalard i l’ardiaca Arnulf com a defensors
de la ciutat, els herois del moment. És l’exuberància de la vida,
que només en aquesta sang esdevindrà perenne. No pas el comte,
sinó el vescomte, no pas els monjos, sinó un futur bisbe. 10
No ens ha d’estranyar que una crònica tardana, del segle
XIII, vinculada a aquest reducte de legitimitat carolíngia que va
ser el monestir femení de Sant Pere de les Puelles, quan esmenta
aquest fet, es faci ressò de la notícia d’un historiador àrab que va
parlar de la mort del comte Borrell II. 11 La notícia és falsa, ho
sabem; però precisament per això és pel que ens ha d’interessar.
La memòria d’aquest fet proposava, en temps del rei Pere el Gran,
que la història havia d’avançar tot revisant el passat. Calia que les
cròniques fossin, al capdavall, un veritable exercici d’anagnòrisi, de
bons sentiments, de grans il·lusions per al futur del país i d’oblit
d’una part del passat. Els grans escriptors catalans d’aquesta època,
no cal dir-ho, bastiren aquest projecte per afavorir les ambicions
del rei En Pere sobre Sicília i la Mediterrània. Bernat Desclot
més que cap altre. 12
Però resta encara una pregunta en la història de 985: ¿quin
va ser l’honor d’Udalard si no, per damunt de tot, el fet que
juntament amb molts altres homes i dones de Barcelona, ducti
sunt in captivitatem usque in Corduba? La condició de víctima
10. L’ardiaca Arnulf, amb el temps, va ser nomenat bisbe de Vic, P. H. FREEDMAN,
The Diocese of Vic. Tradition and Regeneration in Medieval Catalonia. New Brunswick,
Rutgers University Press, 1983, p. 20.
11. Crònica de Sant Pere de les Puelles, ms. 152 de la Biblioteca de Catalunya.
Vegeu S. M. CINGOLANI, “La crònica de Sant Pere de les Puelles i les Gesta Comitum
Barchinonensium”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, 50, 2006.
12. J. E. RUIZ-DOMÈNEC, El rei, el burgès i el cronista: una història de la Barcelona
del segle XIII. Barcelona, Reial Acadèmia de Doctors, 2001.