Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

90 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Riquilda. Em plau imaginar-la, ara la faig seure en la seva confortable
cadira, a la seva casa del circulum, ara la faig caminar
per Barcelona, es dirigeix a les exèquies d’aquells dos homes, parla
dignament amb la comtessa vídua Ermessenda, adolorida per la
mort del fill, però calla el que havia estat la seva raó de ser, la
grata memòria del seu pare Borrell II, és com si el pas del temps
l’hagués deixatat. ¿Que potser Riquilda s’estima més l’avenir del
fill que no pas el record del pare? El moment i el pensament
són impossibles de retenir. No tenim documents que ens parlin
d’aquestes coses que volem saber del segle XI. Tan sols indicis
del que haurien estat unes jornades d’intensa activitat. Si gosem
imaginar podrem pensar en les dues velles dames, com estan dilatant
la trobada, com caminen pels carrerons de la ciutat vella,
l’arribada al convent de Sant Pere de les Puelles. Al pati encara
roman el record de l’abadessa Adelaida, anomenada Bonafilla. I
si la història té dret a demanar ajut a la ficció, podrem pensar
que va ser aleshores, potser, quan aquelles dues altes senyores
van teixir el destí de Guislabert i van arribar a la conclusió que
el millor per a ambdues famílies era l’acord, el pacte, com en
els vells temps de Borrell II. Fins i tot, potser, van apuntar un
somriure, costós en aquells moments de dol i de tristesa, però del
que no tenim dubtes és que aquella decisió, fos qui fos qui la va
prendre, va posar fi a una difícil situació política.
Ara parlaran els fets.
En 1035, Guislabert, levita, canonge i vescomte, obté la seu
episcopal de Barcelona. El somni de Riquilda, per fi el seu fill
preferit és bisbe i vescomte. La unció sagrada enfortia el blasó
de la família, tot i que procedia d’un pacte polític. Només restava
escenificar el fet, i això es va esdevenir el 19 de juliol de 1036
en un judici presidit per la comtessa vídua Ermessenda i el seu
nét Ramon, el fill de Berenguer, i pel bisbe Guislabert, al costat
d’altres pròcers de la ciutat i del comtat. 8
La llegenda de Guislabert procedeix precisament d’aquest
judici. S’hi mostra objectiu i equànime davant la causa que un
home de la seva família, un dels habituals domèstics que tenen
l’aixopluc del vescomte, s’enfronta amb el monestir de Sant Cugat.
Un cop més, un litigi sobre els drets de propietat. Guislabert va
donar suport al que aleshores es deia que era la causa justa, la
8. ACA, Monacals, perg. Sant Cugat, núm. 194. Documents, 39.