Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 49
La primera fou la violència acumulada, la qual va exigir al comte
de Barcelona de sotmetre’s a la cultura de la guerra promoguda
pels homes de la frontera i va servir com a vehicle per legitimar la
rapinya. I una altra, a l’extrem oposat al que havia constituït l’ideal
de govern de Guifré el Pilós i els seus successors, va atorgar als
guerrers la funció de defensar el poble, de nodrir la creença que el
rei carolingi de França estava immers en la imbecillitas i que, per
tant, mai no els podria ajudar en situacions semblants que, per
descomptat, temien que poguessin repetir-se (com de fet es va esdevenir).
I, finalment, arriscant-se a un enfrontament amb l’Església
monàstica, una tercera proposició es va atrevir a qüestionar el sentit
de la memòria del passat i va trobar en la lluita contra l’islam un
mirall on fomentar la idea de l’oblit com a principi polític. 16
El comte de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta, va ser el
primer d’adonar-se’n en els anys posteriors al saqueig d’Almansor
i també va ser el primer que va comprendre el perill que suposava
aquesta actitud; un home com ell, format en la pau i àvid
d’obtenir informació científica de les biblioteques de Còrdova per
als seus amics de Roma. Però no pot oferir cap alternativa viable
aleshores. Aquesta preocupació es manifesta amb una urgència
molt semblant a la que té l’historiador Raoul Glaber quan ha
de fixar els signes de la fi del món. Consisteix en convertir immediatament
la lectura directa dels textos bíblics en informació
política del moment. ¿Quin és el sentit d’aquesta exigència? Oliba
Cabreta hi veu un homenatge a la memòria dels seus avantpassats.
Des dels temps del seu avi Guifré el Pilós, la història de la seva
família es basava en l’èxit polític i va quedar desorientat amb la
derrota. Aquí apareixerà l’autèntic destret formatiu del fet català,
tan familiaritzat amb la derrota que esdevé consubstancial a la
seva existència, de tal manera que les desfetes delimiten el camí
de la seva identitat com a poble. Sens dubte, un camí sembrat
d’efemèrides commemoratives vinculades a les derrotes i a l’exili.
Però, en aquell any crucial de 985, ¿no serà el tràgic gest del comte
Oliba Cabreta el que recordarà a la confosa societat del seu país
que la guerra contra l’islam, que ha de venjar el saqueig de la
ciutat, no pot determinar l’essència de la catalanitat? Entre l’exili
i el suport a la política del seu cosí Borrell II i del seu gendre i
home de confiança Udalard, Oliba Cabreta va escollir l’exili.
16. P. J. GEARY, La mémoire et l’oubli à la fin du premier millénaire. París,
Aubier, 1996.