Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

12 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Fa més de trenta anys que vaig a l’encalç de la família dels
vescomtes de Barcelona. A principis de 1974 el meu enyorat amic
David Herlihy va suggerir-me que, per comprendre-la millor, m’havia
de posar en contacte amb Georges Duby, ja aleshores professor del
Collège de France i un dels més cèlebres medievalistes del món. Ho
vaig fer. Amb l’aixopluc de la seva amistosa tutela vaig reorientar
l’estudi dels costums de parentiu de l’aristocràcia catalana de l’època
feudal. Vaig esmerçar molts esforços en aquest camp d’investigació
durant la dècada dels setanta. Vaig percaçar els documents. Vaig
estudiar a fons el treball de Francesc Carreras i Candi, que ara
fa un segle va reunir els materials d’arxiu que permeten seguir de
prop la història del castell del Port de Barcelona. Molts erudits
s’havien apropat a aquest magatzem d’antiguitats per mirar de
trobar els motius d’una selecció desigual dels documents. Vaig
decidir buscar en una altra direcció amb l’esperança que trobaria
l’arxiu patrimonial dels vescomtes a les golfes d’alguna casa noble,
al costat d’una pila de papers vells, dormint a l’empara del temps.
No vaig tenir sort. Aquest possible arxiu semblava haver-se esvaït
amb el pas dels segles. Em vaig dedicar a la ingrata tasca de rastrejar
els efectes de les accions de la família en els arxius de les
institucions eclesiàstiques i civils amb les quals van tenir contactes
ocasionals. A tot estirar vaig poder trobar un centenar i mig de
pergamins sobre la família; però no estava satisfet. En mancaven
molts, i alguns de molt importants. Vaig alentir el ritme de treball
mentre esperava trobar noves pistes. Vaig començar a sospitar
que potser mai no trobaria l’arxiu patrimonial. ¿Algú l’havia fet
desaparèixer per algun motiu inconfessable? Aquests fets no van
aconseguir tòrcer la meva voluntat de rescatar de l’oblit la família
vescomtal de Barcelona. Més aviat em van obligar a ajustar millor
els mecanismes d’apropament a les fonts conservades.
L’estiu de 1978, Duby va convidar-me al Collège de France
perquè exposés les meves observacions sobre el sistema de parentiu
català que es percebien en les accions de la família dels vescomtes
de Barcelona, tal i com li ho havia presentat en el decurs d’un
llarg dinar al grill de l’Hotel Colón. Vaig animar-me a elaborar
un model explicatiu inspirat en les nocions de l’antropologia estructural
de Claude Lévi-Strauss, i vaig mirar de comprendre de
quina manera s’havia produït l’intercanvi de mullers en una àrea
perfectament delimitada en l’espai i en el temps. Em va sorprendre
el fet que aquesta família recomanés el matrimoni entre cosins,
cosa que va marcar enèrgicament l’evolució de la nissaga. Vaig