Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 71
LA REBEL·LIÓ DE LES ELITS ECLESIÀSTIQUES
Vint anys després de la presa de Barcelona per part d’Almansor,
l’ordre forjat per Borrell i Guitard vacil·lava. Mentre la vida cultural
brillava cada cop més, l’edifici polític donava mostres de disgregació.
Les diferències entre la moral dels guerrers i la moral de
l’Església van estimular els bisbes i els monjos perquè elaboressin
una doctrina del bé públic contrària als guerrers i als camperols.
Per això, quan l’abat Oliba, bisbe de Vic, es va ocupar magistralment
de les funcions de les assemblees del poble de Déu, les va
presentar, en primer lloc, com una muralla enfront de la violència
d’aquella gent. Eren unes proclames a favor d’una cultura de la
pau a la qual donaven suport els cives urbans, els negocis dels
quals milloraven quan els guerrers eren lluny de la frontera. La
pau, per tant, era una missió que el poble, és a dir ells, delegava
en el comte i en els bisbes. A la pràctica, aquestes proclames
elevaven el comte a la condició de sobirà independent dels reis
capets i dels emperadors de la casa de Saxònia. Oliba va reclamar
la vigència de les lleis carolíngies, emanades dels preceptes que
Carlemany i els seus successors havien atorgat segles enrere, tot
i que era ben conscient de l’existència de nombrosos buits legals.
Les assemblees de pau i treva de Déu i els judicis presidits pels
bisbes mirarien d’omplir aquests buits: els doctes levites que van
redactar els documents van aprofitar per afegir-hi conceptes relatius
a la supremacia de les lleis carolíngies per damunt de les normes
consuetudinàries. Ermessenda va donar suport als eclesiàstics amb
el capteniment que la identificava: hi creia tant com menystenia
els homes de les mainades del seu marit, el comte de Barcelona,
als quals considerava, seguint les idees d’Oliba, uns cobdiciosos,
superbiosos milhomes. El retorn a l’ordre exigia, per tant, que es
reafirmés l’autoritat pública, bo i exaltant els ritus civils promoguts
per l’Església. L’objectiu consistia a fixar els drets de propietat
que, per aquest sector social, estaven amenaçats pels costums
que provenien d’una cultura de la guerra. A Catalunya, els drets
de propietat continuaven depenent, efectivament, dels preceptes
carolingis. Fou aquesta la raó del plet enutjós que va enfrontar
Geribert amb l’abat de Sant Cugat per l’herència del seu germà
Adalbert, mort com un heroi en l’expedició a Còrdova. 18 S’hi
enfrontaven dues legalitats: l’antiga, que procedia dels preceptes
18. ACA. Cartulari de Sant Cugat, fol. 122r, doc. 404. Documents, 23.