Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

204 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
L’objectiu havia de ser segurament Sevilla, on havia arribat uns
mesos abans l’emir dels almohades. Aquí ja no parla ni del pare
ni de la mare, que devien haver mort entre la redacció de tots dos
testaments, potser junts en algun indret de la Mediterrània. Els
elemosinarii també són uns altres: aquí hi surten els seus homes de
confiança, Bernat de Castellet, Guillem de la Guàrdia, Bernat del
Papiol i Gerard de Vilanova. També va canviar el lloc de la seva
sepultura, que ja no és la seu de Barcelona i decideix ser enterrat
al monestir de Sant Cugat del Vallès. dimitto dominio cenobium
Santi Cucuphati de Valles corpus meum… També alguns beneficiaris.
Hi destaquen les donacions als ordes militars de l’Hospital i del
Temple; i sobretot al destinatari del patrimoni familiar, els castells
de la Guàrdia, Apiera, i altres que Albert de Castellvell rep com
a tinença per domnum meum regem Aragonensis.
Així que Berenguer de la Guàrdia signa el document i el fa
signar als testimonis segons l’ús de l’època, el destí del llinatge
dels vescomtes de Barcelona queda escrit per sempre. Va ser un
gran moment en la història d’aquesta família i, per tal de no
equivocar-nos sobre el que vol dir, vull advertir que el viatge a
Sevilla i després a Marràqueix s’explica pel desig d’aventura i no
per la recerca del pare i de l’oncle, com havia passat la vegada
anterior, perquè ja eren morts. No tenia motius familiars sinó
personals, es va voler desviar de la vida del seu país, recercava
una altra mena de vida. No hem d’interpretar aquest gest com un
gest romàntic ni res semblant: s’adequa al sistema de valors de la
cavalleria que, segons podem veure en les novel·les de la dècada
de 1180 (la primera versió del Jaufré, en provençal, en seria una)
parla dels valors de la joventut, un sector al qual ell pertanyia:
Berenguer de la Guàrdia era solter i no tenia compromisos familiars
més enllà dels parents dels pares.
Com més observem, atentament i obstinada, el viatge de
Berenguer de la Guàrdia durant la tardor de 1187 més s’entén
que no té res a veure amb el que la historiografia vuitcentista
va dir; amb una mirada atenta a les seves darreres decisions es
revela cada vegada més com un ritual, i per tant, com un reclam
al joc. Aquesta actitud que sobrevola durant molt de temps el
món de la cavalleria del darrer terç del segle XII és la que va
dur Berenguer de la Guàrdia, i a d’altres com ell (dels quals no
tenim informació documental), més enllà de les fronteres de la
cristiandat llatina.