Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 197
que la part de la story supera amb escreix el valor de la history.
L’omnipresència del deure de noble no li va prendre gens ni mica
el caràcter novel·lesc que tenia, més aviat va enriquir els seus actes
i els va situar en un terreny del qual només podem saber alguna
cosa si ens atenim a la forma d’explorar-lo que té la novel·la a
la dècada de 1160.
Al maig de 1155, Berenguer Reverter simul cum coniuge mea
nomine Ermesendis concedeix un alou al monestir de Sant Cugat
tot confirmant el que fecit proavus meus Udalardus vicecomes. A
causa de les seves conseqüències polítiques, aquest esdeveniment
domèstic ha de ser examinat de més a prop. És significatiu que
el primer acte de Berenguer Reverter després d’haver tornat a
Catalunya vint anys més tard sigui una donació al vell monestir
amb què la seva família havia litigat tota la vida. Encara devien
recordar les batusses que als vells temps havien enfrontat els
vescomtes amb els abats del cenobi. Tampoc, segurament, va
passar desapercebut el fet que el seu cosí Guillem de la Guàrdia
i la seva germana Guisla signaven amb ell el document de cessió.
S’havia de fer veure la unitat del clan davant d’un gest important
afavorit per qui no dubta a intitular-se simplement vicecomes.
Un any després Berenguer Reverter s’ha adonat de la realitat en
què viu el seu llinatge i, així, en una venda que fa amb el comte
Ramon Berenguer IV, canvia la forma de presentar-se en societat
tot indicant que ego, Berengarius de ipsa Guardia, filius qui fui
Revertarii vicecomitis. Està ben clar. El títol i la dignitat de vescomte
de Barcelona ja no són per a ell. Ha d’acontentar-se amb exercir
de senyor de la Guàrdia, la de Montserrat. La presència com a
testimonis d’aquesta venda de la nova classe dirigent de la ciutat,
signen el document, entre altres, el bisbe de Barcelona, el senescal
Guillem Ramon, el nou home fort Guillem de Castellvell i altres
nobles, mostra ben clarament el valor polític de l’acte. Però l’orgull
de Berenguer Reverter el porta a adoptar un gest que el farà
cèlebre, però odiat: signa en àrab després del seu nom escrit per
Pere de Corron. A partir d’aquest moment sempre ho farà així. Un
signe de distinció. També per deixar les coses clares en l’ambient
antiislàmic en què vivia la societat catalana del segle XII.
La donació facilita el camí a l’homenatge amb el comte de
Barcelona i príncep d’Aragó, una persona amb qui no es pot fer
gaires bromes, el seu caràcter és terrible. No tindrà cap obstacle
per fer-lo. De fet, en aquells anys la configuració d’un estat feudal
donava els passos més decisius. Es bastia un edifici doctrinal alhora