Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 81
de Barcelona, tothom va suposar que es tractava, naturalment, d’un
gest d’apropament cap al seu poderós oncle el vescomte Udalard.
Si s’ha de jutjar pel text, la ciutat esdevenia un lloc privilegiat
per al desenvolupament econòmic. Però no n’hi va haver prou.
Gairebé sembla una deslleialtat que el comte esperés compensar
la seva debilitat davant del grup de monjos que donaven consell
a la seva mare amb una concessió de privilegis que reproduïa el
model carolingi. La societat dels guerrers va isolar el comte. Era
un moment difícil.
Ermengarda, que n’era conscient, va preocupar-se pel destí
dels seus tres fills, Mir, Folc i Guisla, i pels néts, en especial per
Guillem, fill de Mir i de Dispòsia i, per tant, nét de la seva bona
amiga Adelaida, a qui no oblida. És a ell a qui deixa la major part
del seu patrimoni, gairebé com un homenatge a la traïdoria que
va patir la seva àvia uns anys abans. Va morir després d’alguns
mesos de grans patiments. Al cap d’uns anys, encara trasbalsats pel
dolor, la seva germana i el seu fill Folc recordaran la seva mort
en un testimoni redactat per aquest últim en honorança pòstuma
a la mare, la gran vescomtessa, la filla gran de Borrell II, que va
saber ser prou gran per encarar-se al final del món dissenyat pel
seu pare.
RIQUILDA, LA PETITA DEL COMTE BORRELL II
Amb Riquilda neix a la família dels vescomtes de Barcelona
una nova dimensió política. Al llarg de la seva dilatada vida (mor
en 1041 o 1042, gairebé octogenària) ningú mai no va arribar a
creure que el principal objectiu dels seus plans fos l’assalt del
poder eclesiàstic. Tenia una intel·ligència poc comuna i una forta
personalitat. Sabia de lletra i podia llegir el llatí. Tanmateix,
sempre va romandre en un segon pla, atenta a l’avenir dels seus
fills Guislabert, Joan i Ermengarda. Va viure gairebé sempre a la
casa que la família tenia al circulum, li agradava aquell paisatge,
encara que les informacions que tenim de la seva personalitat siguin
poques, per no dir més aviat nul·les. Malauradament, tenim
més preguntes que respostes. ¿Com reaccionava Riquilda davant
la política de la seva cunyada Ermessenda, contrària a les idees
del seu pare Borrell II? No ho sabem pas. ¿Com reconciliava
la seva profunda fe religiosa, la seva devoció decidida, amb els
seus sentiments contraris al poder dels monjos en la vida política?
Tampoc no ho sabem. Són molt rares les situacions en què