Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 57
esperar, curosament, decididament, fins que el vent a la fi li va
ser favorable. Així va ser.
El llarg plet que va entaular amb el monestir de Sant Cugat
sobre els béns del seu germà Adalbert és un bon exemple de la
concepció política de Geribert. 5 Els drets del monestir barraven el
pas a les formes de vida seculars indispensables per a la defensa
del territori cobejat pels musulmans. Les rendes obtingudes dels
camperols havien de servir per a la construcció d’un edifici romànic
que avui encara conserva el claustre. Havia d’aixoplugar una nova
litúrgia, uns cants sagrats que refermessin aquelles iniciatives, una
música agressiva davant la maldat del món, un ritual festiu que
anava obertament a l’encalç de la música profana. La literatura
també estava controlada per l’omnipresència dels monjos. No tenim
referències escrites de les cançons èpiques, tot i que hi ha prou
evidències d’un fort desenvolupament de diversos relats populars
que es recitaven durant les nits d’hivern. Quan Geribert va pledejar
amb l’abat de Sant Cugat per les terres del seu germà, no hi
havia encara un manuscrit que recollís aquestes belles cançons, ni
podia haver-ne cap mentre la vida cultural dels guerrers estigués
limitada a l’àmbit religiós.
Geribert detesta els privilegis monàstics i, per extensió, la política
dels carolingis, responsable d’aquella situació. En menysprea
la cultura simbòlica, que dibuixava el so en les pedres del claustre,
tal i com va descobrir-nos el musicòleg Marius Schneider; 6 i,
sobretot, la inèrcia que fomenta la por de viure i el ressentiment
contra els guerrers de la frontera. Els anatemes eren freqüents
i es condemnava en públic la moral sexual tantes vegades com
convenia; fins i tot el matrimoni entre cosins es podia titllar
d’incestuós en aquells anys, quan Geribert va començar a pensar
que calia trobar una muller per a Mir, el seu fill primogènit. Afortunadament
per a ells i els seus amics, l’Església episcopal tenia
altres idees. Prou que ho sabia Ermengarda i va decidir actuar
en conseqüència. En 1014, i per un preu força abusiu, compra
al bisbe Deudat un alou prop d’on viu la seva germana i el seu
cunyat, el vescomte Udalard. 7 Vol congraciar-se amb l’influent
5. ACA, Monacals, Cartulari de Sant Cugat, fol. 97v-98v, núm. 338. Documents,
22. ÍD., fol. 122r, doc. 404. Documents, 23.
6. . M. SCHNEIDER, Singende Steine. Rhythmus-Studien an drei romanischen
Kreuzgängen. Munic, Heimeran, 1978.
7. ACB, LA, vol. IV, fol. 159r, núm. 374. Documents, 25.