Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 63
família vescomtal. El nostre heroi esdevindrà un model d’astúcia
política, sempre en un segon pla, no destaca gaire, és poc exigent
i, de vegades, fins i tot vulgar, però mai no és ridícul. El que fa
té un lleu perfum que recorda el capteniment del seu pare, com
si no hagués deixat mai de pensar en els vells projectes impossibles,
insistint una vegada més en el pacte, fins i tot amb aquells
que l’havien empresonat. Des d’aleshores fins a la seva mort poc
després de 1030, esdevindrà una vella i honorable figura patriòtica,
una venerable senyera de la ciutat, tacada amb restes de
nostàlgia. 5 Amb prudència política, el vescomte de Barcelona va
ascendir molt ràpidament als hàbits de la nova jerarquia social
que li donava el matrimoni amb la filla del comte Borrell II. Va
ser un dels primers nobles de la regió i la seva memòria es va
mantenir al llarg del temps.
EL RANG SOCIAL I ELS PRIVILEGIS ECONÒMICS
Udalard no va quedar relegat amb la mort de Borrell II en
992; el nou comte Ramon Borrell se sentia aleshores molt unit a
la seva germana Riquilda i confiava en el seu famós cunyat per
aconseguir els seus propis objectius polítics, que exigien la guerra
contra els musulmans de Còrdova. D’aquesta manera el record de
la derrota de 985 esdevé el punt de partida de la societat i, com
passa en tots els grans començaments, està regat amb la sang de
les víctimes del passat.
És amb Udalard al capdavant de la família vescomtal quan
se signa el pacte d’aliança entre la política del casal de Barcelona
i els interessos patrimonials sobre la ciutat. Des d’aleshores,
qualsevol membre de la família que vulgui ser algú en la societat
barcelonina haurà d’invertir moneda en la compra i venda de béns
seents. La proverbial riquesa del clan dels vescomtes de Barcelona
tenia molt a veure amb aquesta seguretat acabada d’estrenar.
5. . Aquí es planteja un vell problema, la pretesa mort del vescomte Udalard en
1018. Aquesta idea, bastant estesa, es basa en la lectura d’un document del Cartulari
de Sant Cugat, ed. Rius, núm. 488, en què els elemosinarii d’un cert Udalard lliuren
a aquell monestir una sèrie de béns. Però aquest Udalard al qual declaraven mort
(quondam) no és pas el vescomte perquè el veiem en diversos actes importants a finals
dels anys vint i començaments dels trenta, com ara la venda del castell de Rete al
bisbe d’Urgell (ACU, LDEU 1, fol. 56, núm. 138. Documents, 33) i la compra d’una
terra a Vallvidrera (AAM, perg. Sant Cugat del Vallès, 83. Documents, 34). També el
retrobem el 3 de juny de 1024 signant com a “Odolardus vicescomes” (ACB, LA,
vol. III, fol. 48, doc. 137).