Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

122 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
convida a fer el que ell fa, és a dir, donar auxili i consell a la
nova comtessa:
Et ego Guilabertus episcopus predictus ista omnia suprascripta
vel prenominata, no la tolrei ad te, Almodem comitissam
suprascriptam, ne ten tolrei, nec ego neque homo, neque
homines, nec femina nec feminas, per meum consilium neque
per meum ingenium.
I, fins i tot, afegeix tot seguit que ha d’obtenir ajut contra qualsevol
atac criminal que pugui rebre:
Et ego Guilabertus, predictus episcopus, adiutor ero ista
omnia suprascripta ad tenere et ad abere et deffendere ad te,
Almodem comitissa suprascripta, contra cunctos homines vel
hominem, feminas vel feminam, qui ad te, Almodis suprascripta,
tulerint aut tollere voluerint ista omnia suprascripta aut de
istis omnibus suprascriptis.
I el document acaba amb un petit sermó sobre les relacions que
hi ha d’haver entre tots dos a partir d’aquell moment.
El suport del bisbe Guislabert agreuja la situació. Almodis ja
no està sola davant dels prelats catalans. El pols entre tots dos
grups polítics va tensar-se durant almenys dos anys i mig. La vella
comtessa Ermessenda encara creia possible que el seu nét tornés a
les seves faldilles; però això esdevé impossible després del naixement
dels dos bessons, el febrer de 1053. Almodis té una raó per lluitar
per la seva legitimitat i pels drets dels seus fills. Guislabert la
convenç que li cal algú més en aquest afer. La comtessa accepta.
La família acut ràpidament en ajut del bisbe. Primer ho fa el
vescomte Udalard, que no dubta a fer un jurament de fidelitat a
la nova comtessa Almodis, amb totes les implicacions que un acte
com aquest pot tenir. El problema és quina serà l’actitud de Mir
Geribert. Fins aleshores, havia romàs tranquil amb la seva nova
muller; potser esperava la seva oportunitat.
SORT I DISSORT D’UN GUERRER
En el clima d’eufòria de 1052, després de les campanyes contra
l’islam de ponent i de l’obtenció de nombroses paries per al tresor
públic, queixar-se de la política de Ramon Berenguer I no només
estava mal vist a la ciutat de Barcelona, en certa manera, fins i
tot podia esdevenir perillós. La reacció contra algunes decisions
de Mir Geribert al Penedès permet captar perfectament l’esperit