Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 175
de l’Atles marroquí. Un exèrcit bereber electritzat per les seves
paraules es va dirigir a Marràqueix. La ciutat d’Agadir, un indret
estratègic, va ser ocupada: allà va redactar la majoria dels seus
escrits cridant a una renovació de la vida espiritual. De camí
cap a la seva ciutat nadiua d’Igilliz, Ibn Tūmart va recórrer totes
les poblacions importants del territori occidental del Gran Atles.
Urika, Hintata, Gadmiwa i Massaggina, a més a més d’Agmat,
on va passar algunes setmanes, encara que ignoro si va arribar
a conèixer ‘Abd Al·làh o si ja havia mort, algú va parlar-li de les
Memòries de l’antic emir de Granada dipositades en una mesquita
dels afores. Els mujahidins, amb l’ascetisme enfortit per la severitat
dels ensenyaments d’Ibn Tūmart, repetien per valls i muntanyes de
l’Atles el mateix corrent de reforma religiosa realitzada uns anys
enrere pels almoràvits.
El filòsof sevillà Mālik ibn Wuhayb, visir d’Alí ibn Yús.suf, va
abandonar prudentment el seu palau per refugiar-se a Marràqueix
al costat de l’emir dels creients, un moment que va aprofitar per
recomanar-li que “protegís el seu imperi contra aquell aventurer”. No
exagerava pas, les notícies de l’Atles preocupaven tots aquells que
romanien fidels al règim almoràvit, bé fos de cor, bé per interès,
com era el cas dels mercaders jueus de Ceuta. Alí ibn Yús.suf
va actuar decididament, tal com tenia per costum. Va organitzar
un exèrcit amb tropes del clan Lamtūna i d’una poderosa milícia
cristiana (Hashām). La fortuna va voler que Alí escollís Reverter
com a Qa‘id al-Rūm de la tropa, un càrrec honorable.
L’autor anònim de la Cronica Adefonsi imperatoris ho explica
d’una altra manera, d’acord amb l’esperit de la croada de mitjan
segle XII quan es va redactar l’obra per a enaltir Berenguera, la
muller catalana de l’autointitulat “emperador d’Espanya”. L’aventura
d’aquell vescomte català amic del seu pare i del seu germà
sens dubte va captivar-la i, per aquest motiu, va insistir perquè
s’oferís una versió heroica de l’estada de Reverter al Marroc: la
versió d’un home captiu dels moros que tindrà una immensa
transcendència en la literatura espanyola posterior (només cal
pensar en el cèlebre episodi del Quixot). El relat segueix de ben a
prop el tòpic platònic de cort. Ja se sap que el platonisme és una
filosofia per a naufragis i captius. Vet aquí que un dia l’almirall
Alí ibn Maimon, cap de l’armada almoràvit instal·lada a Cadis, va
saquejar la costa catalana en una de les seves habituals ràtzies per
la Mediterrània, entre els múltiples presoners hi havia un noble
decurió de Barcelona anomenat Reverter, un home just i creient.