Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

72 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
carolingis suposadament perduts en el saqueig de la ciutat fet per
Almansor; i la moderna, vinculada als drets de l’aprisio que estenia
la rompuda de noves terres. Els dirigents de l’Església, amb Oliba
al capdavant, es van veure obligats a preocupar-se més que no
pas els seus predecessors; ara el plet enfrontava dos personatges
molt importants; l’abat de Sant Cugat i Geribert que ben aviat
va reclamar l’ajut de la seva mare Ermengarda, la germana del
comte, de la seva cunyada Riquilda i, a través d’ella, del seu germà
el vescomte Udalard, el qual, pel que sembla, es va mantenir
a una prudent distància d’aquell afer tan enutjós. Després se’n va
penedir; però no precipitem les coses.
Tots dos litigants van presentar les seves raons davant del tribunal
que, al capdavall, estava decidit a donar suport a l’eclesiàstic
en contra del guerrer. La ferida entre els dos sectors que agrupaven
la classe dominant va començar a obrir-se en aquell moment.
Mai no van oblidar que, malgrat les formes legals, el judici s’havia
convertit en una ratera.
Els eclesiàstics catalans, incapaços de comprendre la importància
de la guerra en la configuració de les actituds davant la vida,
no s’adonen de la dimensió obsessiva que, com a casta, tenen en
l’edificació moral de la societat d’acord amb els principis bíblics.
Els costa entendre per què la seva concepció d’una pau universal
no suscita un entusiasme general. Han posat en marxa una croada
ideològica per fer més cristiana la societat catalana, per crear
un ambient de devoció que afavoreixi la construcció d’esglésies
amb volta de mig canó i magnífics absis, i tot ho censuren, des
de les pràctiques sexuals fins a la violència i, simultàniament i
incoherent, amplien el camp d’elecció personal en afers en què
la majoria de la gent sent la necessitat de sòlides pautes morals.
Quan troben resistència davant d’aquestes iniciatives, s’entreveu
el rerefons agressiu de la seva conducta, amagada en el rostre
rialler de la benvolença de la classe eclesiàstica. L’oposició fa que
els monjos i els bisbes oblidin les virtuts cristianes que diuen
que defensen. Es tornen petulants, intolerants i utilitzen la maledictio
i l’anatema com a formes de coacció i de condemna. 19 El
pols de l’abat Oliba no tremola quan hi recorre moltes vegades,
argumenta que vol orientar aquells que senzillament no entenen
19. . Cf. L. K. LITTLE, Benedictine Maledictions. Liturgical Cursing in Romanesque
France. Ítaca & Londres, 1993.