Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 41
una època en què la guerra de tots contra tots va esdevenir una
raó política i motiu de vida.
Aquell ambient de guerra va afavorir la promoció social de
la família vescomtal i la va convertir en l’única garantia d’una
possible defensa de la ciutat de Barcelona enfront del més que
probable atac de l’exèrcit d’Almansor. Però Guitard no en seria el
responsable de la defensa, ja que va morir probablement cap al
983 (o potser 984), sense veure enllestida la construcció del castell
del Port. 9 Gerberga el va sobreviure alguns anys, per bé que
aleshores les seves amigues ja eren mortes o s’havien dispersat.
Emperò, encara va ser a temps de fer un gest que esdevindria proverbial
en la seva família i, probablement, també en tota la bona
societat de Barcelona, almenys durant el segle XI. Calia afermar
d’una vegada per totes el sistema de valors nobiliari, al qual havia
retut homenatge durant tota la seva vida. Gerberga posa a prova
la qualitat de la probitas, la generositat, un gest de valentia que
consisteix a desprendre’s dels béns materials moments abans de
la mort. Una oblació festiva de la persona conscient que morirà
aviat i que ofereix a una institució religiosa uns béns per a la
salvació de l’ànima. Així ho va fer Gerberga el 24 de novembre de
1005, atorgant al monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous que
posseïa prop del castell de Claramunt. 10 Tothom estava convençut
que un gest d’aquesta mena afavoria el trànsit de l’ànima cap a
l’altra vida d’una forma honorable. Les dones sempre retenien béns
fins a l’últim moment per a aquesta finalitat. També era un signe
de distinció social, només a l’abast d’una elit molt restringida.
La discreta Gerberga palesava amb aquest gest tot el seu poder
dins la família, assenyada i voluntariosa, amb l’ajut d’alguns homes
de confiança, probablement servents, sense comptar amb els fills, les
nores o algun dels seus orgullosos néts. A més a més, i això ens
revela particularment el seu caràcter, els fills ni tan sols apareixen al
document com a testimonis o valedors. Ella se situa tota sola davant
del més enllà i s’hi enfronta amb decisió, no mancada d’ironia.
9. En la recent edició del Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral
de Barcelona. Segle XI, publicada també per Fundació Noguera, i que he tingut
l’avinentesa de consultar durant la correcció d’aquestes proves, al regest del document
54, d’11 de març de 1005, s’indica “testament sacramental de Guitard, vescomte de
Barcelona”. Després d’analitzar amb molta cura i interès el document, emocionat per
la possibilitat de trobar les darreres voluntats d’aquest personatge, lamento dir que el
Guitard d’aquest testament sagramental no és ni pot ser de cap manera el vescomte
de Barcelona Guitard.
10. ACB, Monacals, Cartulari de Sant Cugat, fol. 190r, núm. 597. Documents 17.