Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

150 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Udalard Bernat veia com els fills de Mir Geribert recuperaven
l’esperit rebel del seu pare. Ell era massa gran per encapçalar tot el
clan i potser va ser aleshores quan va acceptar la definitiva escissió
de totes dues rames, la que venia del seu avi Udalard i la que
procedia del seu oncle avi Geribert. L’esforç del bisbe Guislabert
per mantenir unida la família fins i tot en temps de crisi, com
va passar durant la revolta i l’exili de Mir, es va esmorteir. Eren
uns altres temps que demanaven unes altres solucions. Udalard
Bernat no estava preparat per fer front a una generació de joves
on convivien amb idèntica ardidesa l’esperit de la croada difós
pels cluniacencs i l’esperit militar de l’aristocràcia de la frontera.
Mirava amoïnat l’enorme conflicte en el si de la família comtal,
entre el fill d’Elisabet, Pere Ramon, i la seva madrastra Almodis,
la qual cada vegada estava més convençuda que l’únic individu
capaç d’encaminar el país fins on demanava l’economia era el seu
fill Ramon Berenguer Cap d’Estopa. Ningú tret d’ella ho veia així.
Es va adreçar a Udalard perquè l’ajudés en aquesta causa que,
sens dubte, era la més justa però no la legítima. El vescomte va
dubtar. Només hi havia una cosa que l’anguniejava i que ara estava
aflorant procedent dels seus records d’adolescent fanfarró, la por
a un vessament de sang dins la família. El seu desassossec no va
durar gaire. El 16 d’octubre de 1071 un rumor es va propagar
ràpidament a tota la ciutat de Barcelona. Pere Ramon, el fill
primogènit del comte, havia assassinat la seva madrastra Almodis.
D’un fet com aquest sempre es troben comentaris, però de la
família dels vescomtes no n’he trobat cap ni un. És un silenci
que esdevé, tanmateix, significatiu. Potser pensaven que era una
imprudència parlar de l’assassinat. I van preferir callar.