Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

164 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Aquest important document va ser escrit per l’insigne Renallo,
gramàtic de Barcelona, que ja havia demostrat els seus grans dots
d’escriptor. 5 Sabia emprar les paraules adequades per a les finalitats
que s’havien d’assolir. Utilitzava la retòrica com una arma política.
Gelabert no va fer cabal de les subtileses del document que va
signar, potser no s’adonava dels canvis que s’havien produït amb
el desenvolupament de les escoles urbanes, o mai no va malpensar
del comte. Fos com fos, el cas és que la convenientia té massa
elements que van ordir la seva ruïna. D’entrada, es perceben alguns
rastres dels costums i de la moral d’un altre temps. Primer trobem
les fórmules inicials, tot i que el concepte fideliter està afermat
amb el concepte sinceriter, maneres de fer de Renallo. Els acords
sobre els castells Vell i Nou de la ciutat de Barcelona eren molt
antics, però no passava el mateix amb les clàusules que es van
fixar en aquell moment. Fa la sensació que Ramon Berenguer III
reté moltes coses per a ell mateix. És sever en el seu sentit de la
sobirania comtal. Però les coses comencen a prendre forma quan
Gelabert és exhortat a comptar amb el comte quan hagi de nomenar
el substitut del castlà del vell castell vescomtal de Barcelona; una
mesura necessària, si tenim en compte la importància que tenia
en el control del mercat i dels impostos urbans, que s’adopta
mitjançant un acord que diu així:
Et si ille castellanus obierit, aut aliquo modo perdident tam
dictum castrum vicecomitale, convenit predictus Gelabertus
iam dicto comiti ut similiter mittat ibi alium castellanum,
alium vel alios, cum consilio et voluntate eius vel de illo filio
eius qui tenuit Barchinonam post illius mortem.
Aquestes clàusules obrien el camí perquè es perdessin, per
via legal, els vells castells de la família, una cosa que el comte
desitjava vivament. L’autonomia a l’hora d’exercir el control fiscal
quedava totalment diluïda en acceptar que ell non retineat censum
vel usaticum aliud in predicto castro nisi qualis fuit in vita Raimundi
Borrelli comitis et proavi iam dicti Gelaberti… Això no obstant,
la part més greu venia al final. Renallo es va permetre anotar
que la conveniència també era extensible a la comitissa quam
predictus comes habebit in uxorem, fent notar que el vescomte ja
no tenia cap dret a intervenir en la vida matrimonial del comte,
5. F. FITA, “Renallo gramático”, Boletín de la Real Academia de la Historia,
p. 40-53.