Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 131
negat l’ús del seu títol de príncep d’Olèrdola i es va qüestionar la
titularitat de les seves propietats, fins i tot la del castell del Port que
el seu pare havia manat construir amb el propi peculi. Però el que
més mal li va fer va ser la negativa del comte a escoltar els seus
arguments en favor de continuar la guerra contra els musulmans
de l’Ebre. Set anys d’exili en aquelles terres no l’havien fet canviar
d’opinió, més aviat al contrari. Va seguir els canvis polítics als
regnes de taifa entre el 1052 i 1058 amb un interès obsessiu i
la revolta jueva de Granada el va commocionar profundament.
Veia la guerra contra l’islam com un retorn a l’esperit fundacional
de la seva pàtria i estava convençut que Catalunya derrotaria els
musulmans i estendria les seves fronteres fins al riu Ebre.
Aquest somni polític trigaria molt de temps a arribar. De fet,
va ser obra del besnét de Ramon Berenguer I, el comte Ramon
Berenguer IV, en una sèrie de campanyes entre 1137 i 1148. Això,
per descomptat, ningú aleshores no ho podia saber. El comte de
Barcelona d’aquells anys era un home educat per Oliba i estava
convençut que els seus soldats no podien competir amb els genets
àrabs més enllà de l’Ebre fins que els beneficis de la revolució
agrícola i l’or del pillatge permetessin modernitzar els arnesos
defensius, la cota de malla d’anelles entrellaçades, el casc amb
nassal, les calces de ferro, els escuts rodons, les llances de xoc,
les espases llargues, tal com duien els normands que en aquells
anys havien començat la conquesta de Sicília. Tanmateix, la cort
augmentava les despeses sumptuàries i els deutes acumulats eren
enormes.
Al capdavall, tot es reduïa a l’enfrontament entre dues
personalitats dissímils, difícils de conjugar: Mir Geribert, l’orgullós
guerrer, l’heroi èpic que s’assembla a Roland, enfront de Ramon
Berenguer, el polític adust, l’assenyat governant que recorda
Ganeló. Però el judici de Barcelona no va ser una cançó de gesta,
i l’Estat ja havia decidit donar suport a Ganeló contra Roland. El
xoc de caràcters expressava alhora dues concepcions de la vida
pública, encarnades en dos brillants personatges cadascun dels
quals inseparablement lligat a una veritat que és parcial, relativa,
però que, considerada per ella mateixa, es justifica. Cadascun
està disposat a sacrificar la vida en favor de la seva veritat, però
no la pot fer triomfar si no aconsegueix la completa derrota de
l’adversari. D’aquesta manera, l’un es converteix en el jutge i l’altre
en el culpable. Ser culpable honora els grans personatges tràgics
que procedeixen de les cançons de gesta, com va dir Hegel. La