Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

108 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
Geribert que, en aquells mesos, adoptava un posat indolent i foteta
de gran senyor blasé que ha vist molt de món i es pensa que se
les sap totes. De fet, hi ha una gran semblança entre Guislabert i
Gombau, dues ànimes disposades a donar-ho tot per la concòrdia
entre dues velles famílies que la història havia distanciat. Guislabert,
però, no gaudia de la influència sobre Ermessenda amb
què comptava Gombau, ni de la seva capacitat per apaivagar els
ànims de l’abat Oliba. ¿Com va ser possible que Gombau adrecés
la filla fins al llit de l’arrogant vidu de Dispòsia de Sant Martí? Va
ser trist però necessari: tan trist i tan necessari com la política.
La cultura del pacte té aquest rostre paradoxal, està feta sobretot
de sacrificis que costen d’entendre, o de gestos que serveixen
per representar el que no es gosa dir. Guisla va obeir, com ho
havia fet abans la seva mare, a qui en un document s’anomena
alterius Guilie per tal de no confondre-la amb la filla. Ningú no
va resistir-se perquè aquell casament anava acompanyat d’un altre
que convenia a tothom.
Segon casament. La muller que Guislabert va escollir per al
seu nebot Udalard Bernat encara era millor. S’anomenava també
Guisla i era vídua del comte Berenguer Ramon I, una dama que
feia molts anys que no tenia marit i no gaudia de la companyia
de cap home, una dama que s’esllanguia a les seves terres d’Osona
amb els seus dos fills. Mai no havia pensat a tornar-se a casar i,
per descomptat, mai no va tenir la intenció de fer-se monja. La
idea que les dones vídues, repudiades o, simplement, sense marit
entraven als monestirs femenins no respon a la realitat social catalana
d’aquesta època. Ramon Berenguer I no tenia cap simpatia
per la seva madrastra i encara menys pels seus germans Guillem
i Bernat. Més que odiar-los, els temia. Podien litigar perfectament
amb ell pel poder. No seria la primera vegada que una cosa com
aquesta passés, ni seria la darrera en aquesta dinastia d’atrides
que regia el comtat de Barcelona.
Ermessenda i Guislabert van arribar a un acord: casar la
comtessa vídua amb el turbulent Udalard Bernat. Potser aquest
casament apaivagaria les ínfules del noi i serviria per allunyar
Guisla de qualsevol reclamació dels drets de successió al títol
comtal per a ella o per als seus fills. ¿Van pactar aleshores la
cessió del càrrec de vescomte per tal de facilitar el pas de la gran
dama de les seves terres fins a Barcelona? Era clar que s’havien
acabat els anys en què un bisbe de l’Església podia tenir muller
i fills i, alhora, gaudir d’un càrrec secular. El matrimoni entre la