Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

110 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
de l’humà contra el misticisme. La gent senzilla i els ciutadans
rics, els nobles i els cavallers van gosar lluitar contra uns prejudicis
esperonats per la part lesionada de la societat, pels sectors
que promovien les visions del més enllà com a única recompensa
de l’existència.
I ara el funeral. Aquests dos casaments havien fet possible la
pau entre el casal de Barcelona i la família vescomtal. Un funeral
els va unir en el dolor, però també en l’alleujament de veure que,
amb la mort de l’abat Oliba, bisbe de Vic, el dijous 30 d’octubre
de 1046, s’esborrava el darrer obstacle seriós a aquest projecte
polític. Més d’una vegada havia parlat als seus íntims, Amat Eldric
o Pere, bisbe de Girona, de la dificultat que tenia a acceptar la
legitimitat de l’acord al qual s’havia arribat a través de les aliances
matrimonials. Mai no va dir res sobre això en públic, només
hi va fer referència, durament, a propòsit d’un afer similar, el
matrimoni de Sanç el Gran amb una cosina seva.
ACORDS I COMPROMISOS
En el moment que accepta les dones vinculades, d’una manera
o una altra, al casal de Barcelona, la família vescomtal veu
la política amb perspectiva. Se li obren dos camins: la resistència
al nou ordre, afavorit per Ramon Berenguer I, un camí que cada
vegada més es veu sense sortida, o, ben al contrari, l’adaptació a
una nova cultura del pacte, de la convenientia, que els permetria
mantenir la supremacia social a canvi de cedir en les seves prerrogatives
judicials i polítiques. Guislabert, amb la seva saviesa
natural, posseeix el do i la percepció del límit, però sap que la
nova política l’obliga a convèncer el seu altiu cosí, Mir Geribert.
Sap, a més a més, que tots els alçaprems de la vella política del
seu pare Udalard i del seu avi Guitard podien trencar-se si se
seguia mantenint el pols amb el jove comte, tan rígid com ho
havia estat la seva mare Sança, la castellana. Actua decididament,
i no sense prevenció. Fa servir les estratègies matrimonials, claus
en la vida política europea de mitjan segle XI. En aquests afers
encara pot ajudar-lo la seva mare, la vella Riquilda, que observa
amb preocupació el destí de la família. Així doncs, escollirà sense
dubtar seguir el camí de la cort, un camí de renúncia esquitxat
d’ambició.
En aquells anys, les aliances entre els guerrers i els camperols,
convertits en els seus homines de confiança, en els seus vassalls,