Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

28 JOSÉ ENRIQUE RUIZ-DOMÈNEC
i els funcionaris francs que des de l’època de Lluís el Pietós es
feien càrrec de l’administració imperial a la regió. La vida pública
es continuava fent al vell forum romà, situat a la part alta de la
civitas, on es van construir els palaus del comte i del bisbe, al costat
d’una incipient catedral; però ¿on vivien la resta dels habitants: els
jutges, els advocats, els gramàtics, els mercaders, és a dir, els cives
barcinonenses? Tenim uns quants indicis sobre la tendència de
construir cases de pedra als barris propers, els que la toponímia
habitual coneix com Sant Pere, Santa Maria del Mar i Sant Martí
de Provençals; i també en alguns burgs propers, al costat de la
muralla: foris muros civitatis. 8 No parlo dels seus monuments, ja
que no ens n’ha pervingut cap d’aquella època. Seguint el model
romà i el got, la ciutat formava una unitat administrativa i econòmica
amb el seu territori que els documents anomenaven comtat,
al capdavant del qual es va situar el comte de la ciutat, de manera
que un títol que en el passat feia referència a un funcionari urbà
es va convertir en un títol de propietat de la terra, els imprecisos
límits de la qual permetien crear la ficció que els drets patrimonials
eren, de fet, drets públics. El control de l’aigua va esdevenir
objectiu prioritari i, per això, es va començar a canalitzar la que
procedia dels rius i torrents propers. La vida era cada vegada més
cara, el territori d’expansió estava envoltat de turons o dominat
per aiguamolls, terres difícils de llaurar i cultivar. 9
Havien d’importar la major part dels béns de consum, el
blat, el vi i l’oli; la sal provenia de la propera Cardona i això va
convertir els nobles d’aquell territori en interlocutors privilegiats
dels comtes. 10 La sal era imprescindible en l’elaboració dels pernils
i els embotits prou apreciats a la regió. També havien d’importar
el garum, aquell peix macerat que encara formava part de la dieta
dels ciutadans rics. Barcelona, per tant, tenia un extens territori
que contrastava amb aquestes mancances: cap al sud-oest els límits
fronterers eren a seixanta o setanta quilòmetres entre el mar i el
massís de les muntanyes de Montserrat. Més enllà del Francolí
hi havia la marca extrema sobre la qual ben aviat els comtes de
Barcelona van començar a plantejar alguns drets, afegint al seu
8. ACA, pergamins de Ramon Borrell, núm. 14. Documents.
9. G. FELIU, “Societat i economia”, Symposium Internacional sobre els Orígens
de Catalunya. Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1991, p. 81-115.
10. M. KURLANSKY, Sal. Historia de la única piedra comestible. Barcelona,
Península, 2000, p. 114.