Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 89
era una reglamentació tan dura com expeditiva, encara que molts
nobles i guerrers no la volguessin acceptar. Millor dit, sabien que
eren normes contràries a la seva forma de vida, però eren incapaços
de lluitar contra l’anatema, l’excomunió i d’altres formes d’exclusió
social i política. Així doncs, calien les referències als dictàmens
d’aquelles assemblees, però les lleis que en procedien es revelaven
pràcticament buides, incapaces de resistir qualsevol examen
seriós de la situació del país. D’aquesta manera, les proclames de
les assemblees es convertien gairebé en un mer ornament de la
voluntat dels monjos per controlar les famílies dels guerrers, un
arabesc d’èmfasi, un artifici útil per inaugurar monestirs, esglésies
i catedrals, un punt de suport per a la devoció d’algunes dones nobles,
com era el cas de la comtessa vídua Ermessenda. Al segle XI
sovintejarien, com no havia passat mai en èpoques precedents, les
crides a la cultura de la pau, en una època, i vet aquí la ironia
d’aquesta història, en què l’únic mitjà de subsistència per a la
societat era el de la guerra. A partir del moment en què el levita
i vescomte Guislabert posa al damunt de la taula la possibilitat
que la família vescomtal accepti les idees procedents de les assemblees
de pau i treva de Déu amb un clar gest d’acceptar la
sentència contra el seu cosí Mir, comença la fastuosa carrera cap
a la mitra episcopal de la ciutat de Barcelona.
El vell bisbe Deudat li dóna suport, tot i que molts creuen que
encara no està prou preparat per succeir-lo. És el que va passar.
Amb la mort del bisbe Deudat, la mitra de Barcelona va passar
a les mans de Guadall, un home que tenia el favor dels cives
barcinonenses i de qui coneixem la importància gràcies a la carta
de franquícies de 1025. 7 Riquilda va rebre, segurament, la notícia
amb disgust. Els anys pesaven i veia com es diluïa el somni de
veure el seu fill bisbe de Barcelona. Tot semblava enfonsar-se. Va
ser aleshores quan la família va començar a pensar que la vella
Riquilda tenia raó. Guislabert, tanmateix, era un home pacient i
va preferir esperar uns anys, al cap i a la fi Guadall era vell i no
podia durar gaire temps.
El bisbe Guadall, efectivament, va morir poc després, en
1035. El mateix any que el comte Ramon Berenguer I. Semblava
que la fortuna somreia a la família dels vescomtes. I penso en
7. ACA, perg. Berenguer Ramon I, núm. 25. Vegeu Vegeu J. J. E. E. RUIZ-DOMÈNEC, “Catalunya
en 1025: los orígenes de una organización social”, Miscel·lània commemorativa del desè
aniversari del Col·legi Universitari de Girona. Vol. I, núm. 1, 1981, p. 93-98.