Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 97
coratge dels llauradors eren tot un seguit de senyals, creien, d’un
desig d’independència d’aquest territori del comte de Barcelona
que els havia traït perquè havia deixat d’ajudar-los. El Penedès
va salvar-se gràcies a la unió dels camperols i dels guerrers de la
frontera, la majoria serfs que van lluitar amb tant de valor com
ho havien fet els orgullosos ciutadans de Barcelona quan van ser
atacats per Almansor. No hi havia res en el passat dels nobles
ni en el dels ciutadans de Barcelona que els hagués preparat per
a la impressió que els causava aquell descobriment. Els nobiles
i els cives, segons l’educació que havien rebut, consideraven els
camperols i fins i tot els llauradors homes mancats de qualsevol
sentiment elevat o de qualsevol forma de patriotisme. Però en
aquells atacs hi van veure de cop i volta les virtuts d’uns homes
que estimaven la terra, tant o més que els orgullosos propietaris.
A mesura que els saqueigs van intensificar-se, va créixer la sensació
que una aliança de tots amb tots era l’únic camí possible.
El comte Berenguer Ramon I va reaccionar en favor d’aquesta
solució després del seu primer viatge a Roma i es va afanyar a
guanyar-se la confiança dels camperols i dels guerrers, tot i que,
per fer-ho, hagués de girar l’esquena al poderós grup de la seva
mare, Ermessenda. Alguns van començar a censurar el canvi
d’actitud del jove comte, aquestes censures quedarien impreses
en la versió que els monjos de Ripoll (és a dir, els seguidors de
l’abat Oliba) van fer de les Gesta comitum, on s’assenyalava que
no va fer res de bo i que va ser, sens dubte, el més inferior de
tots els seguidors de la seva família. Aquest era el perill del moment.
Enfrontar-se als monjos, tot i que fos d’una manera tènue
i sense excessiva convicció com va fer Berenguer Ramon, volia
dir ser condemnat per la posteritat. Ells són els qui controlaven
els escrits, la història. Aquests documents, redactats en els scriptoria
dels monestirs catalans, de fet, poden veure’s com versions
embrionàries de les obres historiogràfiques del segles posteriors
que van obsessionar tant la intelligentsia catalanista de finals del
segle XIX i principis del segle XX.
La divisió del patrimoni comtal entre els tres fills, Ramon,
Sanç i Guillem, va provocar les més diverses reaccions, sobretot
quan es fa referència al domini que el comte Sanç tindria
de les terres des del Llobregat fins a Hispània, és a dir, de la
frontera. Darrere de les proclames eclesiàstiques i també dels
argots amb què els autors moderns han volgut encobrir aquests
fets, hi ha un canvi d’actitud dels guerrers amb relació als