Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 185
la vostra persona, i ell mateix ho va convenir amb mi i m’ho va
jurar amb les seves pròpies mans, en presència del meu fill i del
meu millor vassall”; és a dir, la cessió estava condicionada pel
compromís de mantenir-se fidel a l’autoritat comtal, i el nebot
va jurar obeir el seu desig posant les mans entre les seves, a la
manera feudal, mitjançant un acte d’homenatge. De cop i volta,
quan l’escrivent ja havia anotat aquelles observacions, Reverter es
va sentir desconcertat, potser aclaparat. El que ell desitjava era
saber qui havia estat l’instigador de tot aquell afer. Volia conèixer
la situació política del seu país, anhelava assabentar-se de l’actitud
del comte pel que fa a la guerra contra l’islam, volia moltes coses.
Després d’aquella pausa, insisteix en els arguments de la total
sobirania de Ramon Berenguer IV: “aquella heretat no és meva
sinó vostra, perquè jo en sóc tan sols baiulus”, i per això mateix
prega al comte que “feu en aquesta heretat meva tota la vostra
voluntat tal i com teniu poder en els vostres dominis”.
Reverter va examinar el que li havien escrit fins a aquell
moment. Insisteix en els problemes d’ordre públic en un parell
de consideracions. L’una és una decidida actitud sobre el càstig
que han de rebre els culpables, si és que n’hi ha, naturalment:
“si en aquesta heretat existeix algun home que no vulgui complir
la vostra voluntat, captureu-lo i poseu-li les manilles de ferro i
envieu-me’l aquí (és a dir al Marroc), i jo aquí li faré, al que
m’hagueu enviat, el que us plagui”; l’altra és una petició en forma
de comentari sobre el temperament dels joves de la seva família:
“els meus nebots no són malvats, però sí uns perfectes idiotes i
uns folls, i malgrat això són els vostres cavallers (milites) i estan
al vostre servei”. El gust de la juxtaposició sembla discutible però
potser Reverter tenia les seves raons per expressar-ho d’aquesta
manera i a través d’aquell procediment.
¿Quin era realment el problema? Donem un cop d’ull als
inventaris de reclamacions (querimoniae) del segle XII. Eren nombrosos,
variats i inquietants. S’hi anoten detalladament els actes de violència
dels guerrers: feien malbé les collites, assassinaven els camperols i
violaven les dones, com féu Berenguer de Castellvell, que no en va
tenir prou amb amputar el nas a una dona dins d’una cova, sinó
que també va amenaçar els camperols de la regió amb buidar-los
els ulls i escapçar-los els peus; o com va fer Ramon d’Òdena, que
quan va arribar a les terres del seu adversari “va destruir totes les
cases i els va deixar sense vestits i va enterrar viva molta gent”;
d’altres vegades simplement incendiaven les collites només pel