Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 87
consolidar el patrimoni familiar. Posseeix una apreciable cultura
llatina i prové d’una de les més il·lustres famílies de Barcelona
(ve del casal dels comtes sobirans, Riquilda, la seva mare, era la
filla petita del comte Borrell II); era el gran dels tres germans,
però, per motius que no puc albirar, no l’havien considerat digne
de formar part de la societat dels guerrers, com el seu pare, el
seu avi i el seu besavi, i l’havien destinat a l’Església, tot i que
era un home totalment mancat de les disposicions que poden fer
tolerable aquest estat. Tothom sabia que tenia dos fills als quals
sempre va reconèixer i distingir amb innombrables regals, però
això no va impedir-li de realitzar una meteòrica carrera en el si
de l’església catedral. Les excepcionals qualitats de Guislabert són
reconegudes fins i tot pels seus enemics més acarnissats. Sabia que
l’objectiu era mantenir l’equilibri entre les dues poderoses forces
que, en aquells anys, s’enfrontaven pel poder de Barcelona, el sector
eclesiàstic agrupat a l’entorn de la comtessa vídua Ermessenda
i de l’abat Oliba, i els guerrers de la frontera, el veritable heroi
dels quals era el seu cosí Mir Geribert. Passats uns anys, aquesta
actitud, potser massa prudent, no dóna més de si. La realitat es
mostra inflexible com una roca.
L’incident que va desvetllar-lo de la llarga letargia formativa va
ser la decisió del comte Berenguer Ramon I el Corbat (un apel·latiu
revelador, no sabem si físic o moral) d’anar en pelegrinatge a
Roma l’any 1032. En redactar el testament, un gest habitual en
aquestes situacions, el levita Guislabert s’adona que cap membre
de la família vescomtal fa de marmessor, com s’havia fet en èpoques
anteriors, un indici de la poca importància que tenia per
als pròcers que envoltaven la comtessa vídua Ermessenda, Oliba
de Vic, Pere de Girona, Gombau de Besora, Amat Eldric i Bernat
Sendred. Van ser molts els membres del clan que, de sobte, es
van adonar de la pèrdua de protagonisme en la vida política. Per
a un home com Guislabert va ser segurament un cop molt dur
adonar-se que el comte els apartava. Quan, a la mort del seu pare,
a finals d’aquell any 1032, va obtenir el càrrec de vescomte, hi va
trobar un estímul per posar remei a aquella situació. Se sentia
hereu d’una doble legitimitat, de la més antiga soca i paratge
i de la més alta consideració. Era l’heroi d’un llinatge distingit
per la història i per la llegenda (ningú no pot oblidar que el seu
pare va ser l’heroi en la defensa de la ciutat davant d’Almansor
i, si algú ho feia, ell era allà per recordar-li-ho); però també era
l’home d’església respectat, el litteratus que coneixia l’eficàcia de la