Quan els vescomtes de Barcelona eren - Fundació Noguera

QUAN ELS VESCOMTES DE BARCELONA EREN 113
del segle X. Aquest text revela que Riquilda va tenir, una després
de l’altra, totes les terres de la família que havien estat propietat
del seu sogre Guitard i, posteriorment, del seu marit Udalard i
ara les transmetia a Guislabert, potser amb la intenció de compensar-lo
per les cessions de castells i terres que havia de fer al
seu cosí, Mir Geribert, per acabar d’una vegada per totes amb les
tensions en el si de la família. Es podria argumentar, així ho va
fer Georges Duby, que aquests gestos responen a canvis en les
relacions de parentiu, el pas d’una estructura familiar a una altra
de ben diferent, a la que, procedent del passat, reunia, val a dir,
horitzontalment, homes i dones, consanguinis i parents, en un
mateix pla, a una altra estructura de caràcter vertical, ordenada
segons l’agnatio, un llinatge que configura alhora una memòria
dels avantpassats. 14 No descarto que aquest fos un dels motius;
però afegeixo immediatament que n’hi havia d’altres de caràcter
més estrictament polític, orientats a establir un govern permanent
a tota la regió, presidit pel comte de Barcelona, en què el clan
dels vescomtes de Barcelona (Guislabert en aquest cas, el seu
nebot Udalard i el seu cosí Mir Geribert) garantissin el control
efectiu de la frontera i de la ciutat, com havia esdevingut en els
vells temps. Els anys quaranta del segle onzè van contemplar un
profund canvi en l’ordre social de la noblesa i l’alta burgesia, fixant
durant dècades el patrimoni agrícola i les normes reguladores de
l’aliança matrimonial. Va ser el moment d’estendre el sistema als
milites castri, als domèstics que esperaven l’oportunitat d’integrar-se
en la bona societat a través d’un bon matrimoni amb una dona
de l’estament nobiliari o ciutadà. Els documents contemporanis
d’aquesta transformació indiquen que, sens dubte, va ser el bisbe
Guislabert el màxim impulsor d’aquesta nova estratègia i, al mateix
temps, el seu principal beneficiari. Totes les operacions passaven
per les seves mans, com aquella en què una dona anomenada
Blancúcia, al costat del seu fill Guitard i de les seves filles Ermengarda
i Maiasenda, li ven unes cases per formar part de la
clientela del bisbe per tal que ell, més tard, pugui decidir sobre
el matrimoni de les dues noies. 15
14. G. DUBY, Le chevalier..., p. 80.
15. ACB, LA, vol. II, fol. 41r, doc. 113. Documents, 61.