Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

4. 1. 5. El cànon artístic a la xarxa. L’etern retorn del clàssic?
No és menys interessant constatar que elements o
fragments inconnexos i aïllats de la tradició «clàssica»
apareixen de sobte on menys s’espera.
117
Salvatore Settis, Futuro del «classico»
Els resultats del buidat webgràfic expressats al capítol III mostren la
preeminència d’enllaços a pàgines web relacionades amb l’art clàssic molt per
damunt d’altres tipus d’art (un 45% enfront d’un 6% en relació a l’art
contemporani), on les imatges de Venus esdevenen una icona central, molt per
damunt d’altres figures destacades com les del David de Miquel Àngel. La
xarxa recupera les imatges clàssiques que la història de l’art ha encimbellat, i
en fa ressò. L’art «clàssic» esdevé, doncs, l’essència de l’art. Evoca un model
d’home cultivat on l’ideal ètic i estètic es fonen en un de sol. El projecte de
l’art grec com a tecnologia i llenguatge universal va donar actualitat a la idea
que era possible «mirar i considerar els monuments dels antics com un
repertori fix per ser usat repetidament» (Settis, 2004: 68). En efecte, els
resultats ens ajuden a comprendre la presència d’un cànon de l’art i a
respondre la pregunta sobre el ressorgiment de l’interès pel món clàssic a
Internet. Veiem, primer, que són els propis internautes els qui contribueixen a
la creació d’un cànon digital de l’art fent de la xarxa l’amplificador de
l’interès pel món clàssic. Ara bé, amb quines actituds i quins discursos es
posicionen els nous actors, els internautes, en relació a l’art? Segons Settis, es
produiria un buidat de continguts originals, deixant la carcassa o icona llesta
per a ser farcida amb el contingut desitjat en cada entorn enunciatiu.