Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

propi funcionament hipertextual el que dóna rellevància a un site o a un
internauta. Com més t’enllacin, més visible seràs. Com més interessis, més
t’enllaçaran. Certament, a la xarxa, el poder tradicional intenta també fer-se
lloc, sovint amb èxit i és possible veure-hi reflectits certs discursos
tradicionals. Però la novetat, la diferència, és que mentalitats i plantejaments
fins ara invisibles han trobat un espai a Internet. Aquesta ocupació
progressiva de l’espai virtual ve acompanyada de discursos difícils de
catalogar sense una anàlisi del contingut prou minuciosa i un estudi
comparatiu. Així doncs, veiem com el propi disseny de l’eina informàtica
respon a una mentalitat concreta al mateix temps que fa possible actuar
segons aquesta mentalitat: parlem de cooperació organitzada i de lideratge
alternatiu, que és com funciona el sistema nerviós humà. No hi ha, doncs,
entropia a la xarxa. Els continguts s’hi poden trobar de forma ordenada. De
fet, la manera com podem accedir al coneixement és per mitjà d’una
jerarquia, sense que aquesta impliqui ni rigidesa ni estatisme. A Internet, hi
regna un ordre dinàmic i s’hi dóna un lideratge també dinàmic i compartit.
Podem subscriure en part la tesi de Lévy quan parla de l’ambivalència de
la cibercultura en afirmar que «la nostra espècie augmenta al mateix ritme
l’estranyesa davant ella mateixa i el seu poder. Fent més complexes i més
intenses les seves relacions, trobant noves formes de llenguatge i de
comunicació, multiplicant els seus mitjans tècnics, esdevé encara més
humana». 199 Li donaríem la raó afegint només una postil·la: en el procés
d’humanització, la societat passa en aquests moments per una etapa
d’emergència de les veus àgrafes (les que fins ara no tenien text), cosa que
provoca un efecte de banalització. No hem de negar-la ni ocultar-la, és certa,
és real, i té els seus efectes. Però no estem del tot d’acord amb anomenar
aquesta cultura “paradoxalment inculta” (en tant que no requereix conreu), 200
199 LÉVY, P. (1997). La cibercultura, el segon diluvi? Barcelona, UOC/Proa, p. 189.
200 RICO, Daniel (et al.). 2009, p. 304.
302