Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

d’una mena de rebel·lia davant l’autoritat nascuda de l’empoderament que
proporciona el contacte amb la informació, i el naixement de la sospita.
Parlem d’una crisi de confiança que toca tots els estrats relacionats amb
informació i poder, de l’art a la política, passant per l’economia, la física
quàntica o la medicina.
Tornant al text anterior, aquest siempre tuve dudas de porque los expertos
i aquest yo no tengo porque creerlas denoten que individus amb la formació
mínima poden per primer cop entrar a l’aula virtual (visitar un blog o el web
d’un diari o de qualsevol institució), escoltar de què va el tema i alçar la mà
per intervenir (escriure un comentari), mirant aquells que parlen des del
púlpit amb desconfiança (el qui signen l’article). La paradoxa és que, un cop
demostrat que poden expressar qualsevol cosa sense que passi res (la majoria
de sites no censuren més que els comentaris xenòfobs o clarament
insultants), decideixen fer una passa més i pujar ells mateixos al púlpit per
donar la seva lliçó magistral (és a dir, obrir el seu propi blog o participar més
activament a la xarxa). Sota el lema ells no tenen perquè imposar-me a mi els
seus coneixements, acaben penjant els seus contra-coneixements o des-
coneixements intentant posar-los al mateix nivell que els dels altres. Des del
punt de vista epistemològic, pot ser qüestionable, però des del punt de vista
polític és, efectivament, un acte democratitzador: tothom pot ser expert o
intentar semblar-ho. Dependrà de l’actitud crítica de l’audiència que aquesta
expertesa sigui o no legitimada socialment. Sense deixar de tenir en compte
que un blog o un fòrum poden ser també utilitzats per expressar la
individualitat amb una pretensió academicista encaminada a bastir un jo
enriquit. Internet es presenta com una oportunitat per millorar la imatge que,
superada la postmodernitat (on es discutia la legitimitat de la casta
acadèmica), guanya punts quan s’enllaça amb el discurs oficial. Podríem dir,
per tant, que la crítica postmoderna a l’àmbit oficial del coneixement no és
tant per allò que té de «coneixement» sinó per allò que té «d’oficial».
148