Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

problemes”. És un lloc comú tan estès que ha generat una categoria: la de la
dona fatal. Del mil quatre cents a l’actualitat, l’estereotip sobre la perillositat
de la sexualitat femenina i la necessitat de control de la mateixa per part dels
homes s’ha solidificat de tal manera que només la lent de gènere a l’escalf de
l’anàlisi pot arribar a fondre.
«Té alguna cosa sobre la seva consciència, però... quina dona no la té?», es
comenta al film. Més de seixanta anys després, és habitual escoltar, de boca
d’un home o d’una dona, alguna derivació contemporània d’aquesta expressió
de sospita sobre la psique femenina. L’herència d’Eva, construïda pels
patriarques de la religió i la moral continua present en les manifestacions
canòniques de la nostra tradició cultural. A La dona del quadre, el rol central
l’ocupa un home de mitjana edat i classe burgesa i el seu contrapunt és la
dona en edat fèrtil presentada com l’altra. El que ens interessa remarcar és el
següent: hi ha un conflicte que implica, almenys, aquestes dues persones. Però
de qui se’ns mostra la preocupació, al voltant de qui la càmera i el discurs
fílmic s’encarreguen de generar compassió és de l’home i els seus maldecaps.
El que li passa a ella, si sofreix, si té tants maldecaps com ell o més, ens acaba
resultant indiferent perquè no es construeix cap discurs que inclogui la seva
subjectivitat. D’aquesta manera tan simple es construeix el retrat de la
culpabilitat femenina: és la seva sexualitat el que la fa culpable.
La construcció tant del quadre, com de la mirada i de la culpabilitat o la
innocència estan en la base de tot discurs sobre Venus, la feminitat i les
dones. La sexualitat femenina és la coartada per justificar la misogínia. El
poder femení, que rau en la possessió en exclusiva del propi cos i el seu ús, és
viscut com a amenaça per als interessos particulars d’una determinada
masculinitat que, segons Badinter, ha estat recreada per la major part de les
cultures humanes:
335