Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

epresentacions artístiques. Si examinem l’art occidental, resulta cridaner el
predomini d’imatges del cos femení. Es podria arribar a afirmar que el nu
femení connota l’art. Segons Walzer, Nead, Cubero i altres, la representació
del nu femení ha estat interpretat com un mitjà per contenir i regular la
feminitat i la sexualitat femenina. Aquest interès per la representació del nu
femení aniria, doncs, més enllà de la tela: aquesta tradició representativa
constituiria un discurs sobre el subjecte a partir de valors i creences vigents
en una cultura determinada (Nead, 1992 a Walzer, 2008: 187).
El cos de la dona envaeix el lèxic i la poètica del llenguatge visual
occidental. La dona esdevé un objecte estètic de contemplació, un espectacle,
una cosa, una visió (Robinson a Deepwell, 1998: 245).
Des d’aquesta òptica, el cos ha esdevingut signe de l’individu alhora que
s’ha dissociat d’ell. En ser aquest espectacle, és un objecte de consum que
requereix uns ajustos per fer-lo encaixar amb els gustos del públic
consumidor. Aquests ajustos han estat i són un dels fonaments del malestar
de les dones i de la seva pèrdua de capital personal i d’energia vital. La pre-
ocupació per ser estèticament (i sense saber-ho, també èticament, aportant un
ethos determinat a la conducta del cos) admissible, sinó admirable, ocupa les
dones en l’apriorisme que són els mandats de gènere. El malestar del cos es
conjura en el consum cosmètic que cada cop aporta «solucions» més radicals
(estiraments de la pell, ús de la toxina botulínica per paralitzar la musculatura
facial, evitant-ne la seva contracció en forma d’arrugues, introducció
d’implants de silicona per modificar la morfologia, etc.). I malgrat que
aquests mitjans introdueixen diverses formes de ser dona: mestressa de casa,
advocada, biòloga, policia, cantant, prostituta, estudiant, etc., continuen
exigint una sola feminitat (Mattelart, 1982 a Walzer, 2008: 186). A la revista
Time Out trobem una crítica de dansa que du per títol «La Venus de
Willendorf»:
202