Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

opinió en un tot continu sense matisos ni separacions. Estem davant d’un nou
gènere escrit que, en la seva heterogeneïtat, es caracteritza per l’absència de
coneixements previs. El debat sobre la banalització del discurs tradicional
ens condueix a un nou escenari: com hem dit, aquesta banalització podria ser
un nou punt de partida per als internautes –elevats a la categoria de
ciberciutadans–, una plataforma des d’on fer un salt qualitatiu en relació al
coneixement.
5. 3. Qui manté o modifica els discursos sobre Venus a la xarxa?
Com hem vist, tothom parla d’art: astròlogues, aficionats al futbol,
amants del disseny, melòmans, estudiants d’ESO i Batxillerat, professors de
secundària i d’universitat, fotògrafs amateurs, viatgers, jubilats, terapeutes de
parella, horticultors, botigueres... Es parla d’art clàssic perquè l’art clàssic és
a l’abast de tothom. I en ser reapropiat i retransmès, es fomenta la seva
continuació a la xarxa.
Entre la reapropiació i la retransmissió, se sol donar un procés de
reconfiguració (l’aportació individual, és a dir, la participació en el procés de
creació de coneixement) que el transforma. Aquí podem establir una doble
conclusió: una més restrictiva: l’art clàssic, en passar pel tamís
democratitzador de la xarxa, perd part dels seus components originals.
Alhora –i aquí la segona conclusió– aquesta pèrdua implica una
transformació que albira noves significacions a les quals hem d’estar oberts,
mirant de mantenir una mirada el més neutre possible. Al capdavall, sabem
que tot procés democratitzador implica, en els seus estadis primerencs, la
306