Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

ha dominat el nostre pensament sobre teoria i pràctica educatives» (Dalton a
Deepwell, 1998: 100). El discurs simbòlic, al capdavall, no és científic. Els
símbols són convencions arbitràries susceptibles de ser interpretats amb un
marge prou ampli de significats. Un gos, en un quadre pot significar la
fidelitat, l’animalitat, la domesticitat o moltes altres coses en funció del
quadre o del crític. Amb el nu passa el mateix, tot i que el corrent principal
dins l’acadèmica tendeix a sacralitzar-ne l’existència:
El nu al Museu del Prado és la raó de ser de l’art occidental ja que
constitueix el punt d’intersecció entre el natural i el celeste, entre l’ideal i el
real, entre allò carnal i allò espiritual, entre el cos i l’ànima. 131
Aquesta definició parla de la importància del nu en l’art sense aclarir
qüestions com el seu rol social, a quines demandes respon, etc. Certament,
aquest tipus de discurs apologètic, aquesta magnificació en el discurs, revela
que es tracta d’una «projecció de les fantasies libidinals» (Arscott i Scott,
2000). Tanmateix, el cos és una font de vivències contradictòries. Ser o no
ser adequadament corporal, aquesta és una de les qüestions. La complexitat
de la vivència del propi cos aboca a una gran ambivalència que és viscuda de
forma individual però que massa sovint ens és explicada en clau de gènere i,
per tant, socialitzada. El mercat de la cosmètica i la cirurgia estètica
entronquen amb aquesta construcció i regulació del cos i de la identitat
femenines.
La dona es mira al mirall; la seva identitat està emmarcada per
l’abundància d’imatges que defineixen la feminitat [...] i aleshores jutja els
límits de la seva pròpia forma i posa en pràctica qualsevol autoregulació que
sigui necessària (Nead, 1998: 26).
131 Diversos autors. Los desnudos en el Museo del Prado. Madrid: Círculo, 1998.
210