Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

les dones intenten emular Venus és per tal d’adquirir el poder d’aquesta.
Farem, doncs, un darrer gir a l’expressió convertint el desig femení de poder
encarnat en l’erotisme en un «poder de l’eròtica del poder».
Tanmateix, sigui eròtic o no, el poder femení ha estat vist com una
amenaça en moltes de les cultures conegudes i concretament en la nostra. Per
tal de conjurar-lo s’han arribat a crear mites fundacionals de la maldat
intrínseca femenina per tal de tenir una coartada per al control de les dones.
Fent una relectura del mite de Pandora, és Zeus qui crea la dona perillosa, per
tant, és atribuïble a la imaginació masculina la concepció d’un personatge
femení destructor. Però el responsable d’aquesta creació malèfica, el
patriarca, ha quedat eximit de culpa ja que l’inconscient col·lectiu ha adoptat
el missatge contingut en el mite.
Segons Iriarte i González la «guerra de sexes» és un conflicte que la
modernitat no va resoldre. El poder de Venus com a garant de la pau, com a
triomf sobre l’impuls bèl·lic (Eros guanya Thanatos) és un dels relats antics
continguts en les obres d’art que configuren el cànon cultural. Així doncs,
per una banda, Venus constitueix un «significant disponible per simbolitzar
la inutilitat i l’engany de les guerres» (Iriarte i González, 2008: 294) i esdevé
una icona que es descontextualitza i universalitza com a deïtat pacifista. Però
per l’altra, la dona bella i poderosa és vista amb reticència, àdhuc amb
ressentiment.
Els mites han presentat el valor de la bellesa des de diferents angles, dos
dels quals han quallat en els relats del nostre cànon cultural: la bellesa com a
bé i la bellesa com a poder. Com va escriure Virgina Woolf «la bellesa del
món té dues vessants, una de rialles, una altra d’angoixa». 139 I donat que el
139 WOOLF, V. (1929), A Room of One’s Own, cap 1.
217